des 20

Article publicat originalment en castellà per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 20 de desembre de 2013

Aquest article defineix la situació existent a Espanya i a Catalunya com la fi del període iniciat amb la Transició espanyola, mostrant nous moviments que tenen un enorme potencial transformador.

Espanya està veient el final d’un període que es va iniciar a la Transició de la dictadura a la democràcia, que va ocórrer després de la mort del dictador General Franco. Aquest va liderar una de les dictadures més cruels que han existit a Europa durant el segle XX. Mai no hauria d’oblidar-se que per cada assassinat polític que va cometre el règim feixista liderat per Mussolini, el règim feixista liderat pel General Franco en va cometre 10.000, tal com ha documentat el Professor Malefakis, expert en feixisme europeu, de la Columbia University de Nova York als EUA. Aquesta dictadura es va iniciar el 1939, quan les forces colpistes que es van aixecar l’any 1936 contra un govern democràticament escollit van triomfar amb l’ajuda del nazisme alemany i del feixisme italià, que van proveir el material militar utilitzat per l’Exèrcit colpista del qual la República n’estava mancada.

La brutalitat d’aquella dictadura era necessària per mantenir un règim impopular, que representava els interessos d’una minoria enfront d’una majoria -les classes populars dels diferents pobles i nacions que constituïen Espanya-. Era una dictadura totalitària –i no solament autoritària- que va intentar imposar una ideologia totalitzant (és a dir, que envaïa totes les àrees més íntimes de l’ésser humà, incloent el sexe i el llenguatge) coneguda com a nacionalcatolicisme, que era una barreja d’un nacionalisme imperialista asfixiant, que no reconeixia la plurinacionalitat d’Espanya, i un catolicisme summament reaccionari, promogut per una jerarquia eclesiàstica que formava part d’aquell Estat dictatorial (els sacerdots eren pagats per l’Estat i el dictador nomenava els bisbes). No és cert, doncs, que l’Església es limités a donar suport a l’Estat feixista. No, l’Església estava molt més involucrada en aquell règim del que ara admet. En realitat, l’Església era part d’aquell Estat i va contribuir a la repressió, tant ideològica com física, d’aquell règim. Molts tribunals de la dictadura, encarregats de la repressió, tenien sacerdots al seu si.

Aquell règim va ser enormement repressiu i responsable de l’enorme endarreriment econòmic i social d’Espanya (quan el dictador va morir, Espanya tenia la despesa pública social més baixa d’Europa, amb el major percentatge d’analfabets en aquest continent). La resistència a aquell règim la va liderar el moviment obrer, convertint Espanya -en els últims anys de l’existència de la dictadura- en el país europeu a on hi va haver més dies laborables inactius com a conseqüència de vagues, i més agitació social. Aquesta agitació politicosocial, amb un suport molt ampli de les classes populars a Espanya, va ser determinant perquè acabés aquell règim dictatorial. Recordem que, tot i que Franco va morir al llit, la dictadura va morir al carrer.

L’objectiu dels moviments progressistes

L’objectiu d’aquella resistència contra la dictadura era crear una Espanya justa (la dictadura va crear un dels països amb majors desigualtats socials existents a Europa), democràtica i plurinacional, en la qual els diferents pobles i nacions que constitueixen Espanya poguessin conviure voluntàriament en solidaritat, en un sistema federal. Tots els partits d’esquerra a Espanya, des del PSOE al Partit Comunista (que va liderar la resistència antifeixista), incloent altres partits, com ara els partits anarcosindicalistes, compartien també aquesta visió. Tots ells sempre havien reconegut (i van continuar fent-ho durant la clandestinitat) la necessitat d’establir un sistema democràtic federal, en el qual s’incloïa el dret a decidir (que es deia, en els seus documents, “autodeterminació”) que havia de tenir cada nació a Espanya (vegeu el meu article “Por qué lo nacional está ocultando lo social”, a Pensamiento Crítico). Durant la dictadura, la lluita per la llibertat, la democràcia i la justícia social, i la lluita per la identitat i l’autodeterminació nacional, van anar juntes, sent les esquerres les que van liderar aquests moviments.

Que aquestes mobilitzacions determinessin la fi d’aquell règim no va significar que hi hagués una ruptura amb aquell Estat que va sostenir i va imposar la dictadura. Els partits d’esquerra eren molt febles i tot just sortien de la clandestinitat. La ultradreta (hereva del règim feixista), en canvi, continuava controlant l’aparell de l’Estat sota el lideratge del Monarca (nomenat pel Dictador), gestionant per a aquest Estat el procés de Transició supervisat per l’Exèrcit. Per aquest motiu la democràcia resultant de la Transició va ser extraordinàriament limitada i, com a conseqüència, l’Estat del Benestar també va romandre molt subdesenvolupat (veure el meu llibre El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias). Els grups de poder econòmic i financer (hegemonitzats aquests últims per la banca) van continuar tenint un enorme pes i influència sobre l’Estat, cosa que explica tant la pobresa dels recursos de l’Estat (tant a nivell central com autonòmic i local) com l’enorme regressivitat del sistema fiscal, que ha afavorit sistemàticament les rendes del capital (sobre les rendes del treball), les classes socials de renda superior, i les grans famílies i grans empreses que han configurat l’espai econòmic i financer a Espanya. Aquests grups i classes socials, juntament amb l’Església i l’Exèrcit i amb l’ajuda dels mitjans d’informació públics o privats de major difusió (que controlen o sobre els quals tenen major influència), van continuar dominant la projecció ideològica del nacionalcatolicisme, negant, entre altres realitats, la plurinacionalitat d’Espanya i el dret a decidir. En realitat, la democràcia a Espanya es limitava a una democràcia representativa, molt poc proporcional, orientada al bipartidisme, i que es reduïa a votar cada quatre anys, donant gran protagonisme a les elits dels partits majoritaris i/o governants, confonent la política amb el politiqueig de les cúpules dels partits. La democràcia directa –el poder de decidir-, com ara referèndums o consultes populars, no existia ni existeix pràcticament a Espanya (ni a nivell central, ni a nivell autonòmic i local).

La Constitució supervisada per l’Exèrcit

És interessant ressaltar que, en contra del que s’ha publicat en aquest país, la Monarquia i l’Exèrcit van jugar un paper clau en el disseny de la Constitució. Ara, més de trenta-cinc anys després, s’ha pogut saber i documentar el que molts havíem denunciat. És a dir, ni la Transició va ser modèlica, ni la Constitució era un instrument que pogués facilitar el desenvolupament del sistema democràtic. L’Exèrcit i la Monarquia (que el liderava) van imposar una visió nacionalista espanyolista, negant la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i l’autodeterminació dels pobles i nacions d’Espanya, assignant a l’Exèrcit la missió de garantir que la visió dretana de l’Estat prevalgués. I les esquerres, i molt en particular el PSOE (que havia emfatitzat en els seus documents la necessitat de conjugar la lluita per la justícia social amb la reivindicació nacional i el dret d’autodeterminació), van abandonar per oportunisme el segon objectiu, convertint-se en uns dels màxims promotors de la Constitució.

La irresolució d’aquest problema, creat per la imposició de l’Exèrcit i l’enorme intolerància i rigidesa de les dretes espanyoles (ajudades per les esquerres governants a l’Estat central espanyol) cap a una altra visió diferent d’Espanya que no sigui l’actual, va portar, inevitablement, a la situació actual d’enorme enfrontament entre Catalunya i l’Estat espanyol.

No cal dir que les dretes catalanes també es van beneficiar d’aquest enfrontament, ja que va permetre establir una aliança multiclassista, erigint-se, paradoxalment, en els defensors de la nació catalana. I dic “paradoxalment” perquè han estat responsables de les polítiques públiques que han estat danyant les classes populars de Catalunya, que constitueixen la majoria del poble català. Els dos nacionalismes, l’espanyolista i el catalanista, instrumentalitzats per les dretes, s’alimenten l’un a l’altre, amagant darrere del conflicte nacional una aliança de classes (que apareix en el seu suport a les postures neoliberals que estan danyant enormement el poble espanyol i el català).

El gran rebuig a l’Estat espanyol a Catalunya (y a Espanya)

Són aquestes polítiques neoliberals realitzades per les elits governants a banda i banda de l’Ebre les que han generat un moviment de rebuig, qüestionant fins i tot la legitimitat de l’Estat, doncs les elits governants, tant a Espanya com a Catalunya, estan duent a terme polítiques públiques sense que tinguin un mandat popular per realitzar-les. I tot això ho fan, aconseguint el que sempre han desitjat (és a dir, el desmantellament de l’Estat del Benestar a Catalunya i a Espanya, la reducció dels salaris i el debilitament del món del treball). Per assolir aquest objectiu, han tingut l’inestimable suport de la Troika, que representa els interessos de la patronal financera (banca i companyies d’assegurances) europea (i molt especialment l’alemanya).

Aquest rebuig ha generat el major nombre de moviments socials de protesta que hagi existit a Catalunya i a Espanya des del restabliment de la democràcia. És un símptoma de l’enorme afartament que, a més de social, a Catalunya es tradueix en un afartament nacional, és a dir, un desig de sortir-se d’aquest Estat, independentment que el ciutadà censat a Catalunya sigui independentista o no. En realitat, la dada de major rellevància avui a Catalunya és el gran nombre de persones que es senten espanyoles i que votarien, en canvi, a favor de la independència. Aquest moviment pro “dret a decidir” està agitant Catalunya i Espanya.

El moviment Procés Constituent

Entre aquests moviments a Catalunya, ha sorgit un –al qual jo dono suport-, que s’ha posat al servei de les classes populars, que desitgen un canvi profund a Catalunya, en les seves estructures econòmiques, financeres, culturals, mediàtiques i polítiques, democratitzant-les totes elles, cosa que vol dir fent que estiguin al servei de les necessitats de la majoria de la població. El seu programa, exposat al seu Manifest de deu punts, reflecteix aquest compromís, que és radical tant en el seu contingut com en la seva forma. I entenc per radical el desig d’anar a l’arrel dels problemes. I un indicador d’això és el compromís de democratitzar Catalunya, avui molt controlada per una elit (el famós Fèlix Millet deia que eren 200 famílies) que domina la vida econòmica, financera, cultural, mediàtica i política del país. És l’1% de la societat que el moviment nord-americà Occupy Wall Street ha fet famós com a eslògan, i que s’ha promocionat per indicar gràficament el nivell de control de la societat per una minoria, cosa que també ocorre a Catalunya (i a Espanya) (veure el meu article “El problema es mucho mayor que el 1%” a www.vnavarro.org).

És un moviment politicosocial, que no desitja ser un partit polític. I s’ha estès en un període de temps molt reduït al llarg del territori català. La seva estratègia és la d’apoderar les classes populars, fastiguejades de l’Estat espanyol i de l’establishment econòmic, financer, polític i mediàtic català que, en aliança amb l’establishment espanyol, estan danyant el benestar i qualitat de vida de les classes populars. Persones de totes les sensibilitats progressistes tenen en comú la seva dedicació al desenvolupament del Manifest, incloent el compromís del dret a decidir del poble català, al qual se’l considera com a nació, com a dipositari de la sobirania de Catalunya. És el poble català el que ha de decidir si vol ser una comunitat autònoma o formar part d’un sistema federal, o ser un Estat independent.

I el que caracteritza aquest moviment no és un sentiment anti Espanya, ja que es sent agermanat amb les classes populars que avui al llarg del territori espanyol estan lluitant per un altre Estat, estenent el dret a decidir sobre els temes que la ciutadania desitgi al llarg de tot el territori espanyol. L’objectiu del Procés Constituent és ajudar a establir una gran aliança de moviments socials, partits polítics, sindicats, i altres forces socials i polítiques que vagi incrementant el seu nivell d’exigència (és a dir, el seu radicalisme) per aconseguir una transformació, a la pràctica, revolucionària, de Catalunya (amb el rebuig més radical possible a qualsevol forma de violència, considerada com reaccionària).

Tot això queda reflectit al llibre Sense por. Conversa entre Teresa Forcades i Esther Vivas, que d’una manera clara i senzilla explica el que és el Procés Constituent des de dues sensibilitats diferents. Teresa Forcades, monja benedictina de Montserrat, és independentista a causa del seu desig de reivindicar la comunitat més propera a la població, i creu en l’autogestió a tots els nivells, amb autonomia i sobirania plena (veure el meu article “No al sectarismo de izquierdas: en defensa de Teresa”. Público, 08.08.13 i “El sectarismo obstaculitza el debate, no lo facilita”, a www.vnavarro.org). I Esther Vivas, periodista i sociòloga, és i es sent catalana però no independentista, encara que votaria avui per la independència, com farien milers de persones a Catalunya, doncs no creu que Catalunya pugui transformar-se profundament sent part de l’Estat espanyol. Hi ha altres sensibilitats al Procés Constituent que pot ser que encara creguin que pugui fer-se el canvi profund a Catalunya juntament amb altres nacions i pobles d’Espanya. Ara bé, totes les sensibilitats donen suport a la sobirania del poble català, punt en comú de tots els membres del Procés Constituent. Però, independentment de la sensibilitat de la qual es procedeixi, hi ha un compromís de canviar i revolucionar Catalunya profundament, democratitzant-la, cosa que implica una incompatibilitat amb l’ordre econòmic establert i amb la limitadíssima llibertat política i mediàtica existent a Catalunya. Aconsello la lectura del llibre. Crec que seria molt positiu que moviments semblants s’establissin també a Espanya. Per a aquells que estiguin predisposats, el llibre de Teresa i Esther és una referència que els serà útil i de gran valor.

Veure article en PDF

Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies