nov 19

Entrevista al Professor Vicenç Navarro realitzada per estudiants de Ciències Polítiques i de Ciències Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra el 3 de novembre de 2014.

Pregunta (P.)

Quan es va polititzar vostè i com va ocórrer?

Resposta (R.)

Va ser a causa dels meus pares, que eren mestres i van ser represaliats per aquelles forces que es deien a si mateixes “nacionals” i que van imposar una dictadura a Catalunya i a Espanya, una de les dictadures més sagnants i cruels que hagin existit a l’Europa Occidental, fet que és desconegut per la majoria de la gent jove al nostre país. Quan em vaig integrar de nou al món acadèmic català i espanyol, em va sorprendre i entristir veure el poc que coneixien els estudiants sobre el seu passat, incloent la dictadura.

(P.)

D’on eren els seus pares?

(R.)

Els meus pares eren valencians. El meu pare era d’una família modesta, sense molts recursos, i va haver de fer tot tipus de treballs per poder estudiar magisteri. El seu gran desig a la vida era ser mestre. La meva mare, juntament amb les seves cinc germanes, venien d’una família de mestres i músics i totes elles van ser mestres també. La meva mare va ser una de les primeres dones mestra procedents de la Península que va treballar com a mestra a les Illes Balears, concretament a Pollença. La meva mare sempre va tenir excel•lents records d’aquella experiència. Va acabar més tard a Gironella. Gironella és una bella població a la comarca del Berguedà a Catalunya, a les faldes dels Pirineus. Va ser la directora de l’Escola Pública de Nenes. I allà va conèixer el meu pare, que era el director de l’Escola de Nens. Tots dos compartien el seu entusiasme per les reformes educatives de la Generalitat i de la República. Es van enamorar i d’aquí vam sorgir nosaltres, els seus fills.

(P.)

A on va néixer vostè?

(R.)

Jo vaig néixer a Gironella, a les faldes dels Pirineus, a on treballaven els meus pares. El meu pare, durant la guerra, va ser al front, i la meva mare va continuar de directora a l’escola pública. Jo, naturalment, no recordo res, però els meus germans grans –la meva germana i el meu germà- sí que recorden molt bé quan l’Exèrcit colpista va ocupar Gironella. La repressió va ser brutal, encara que va ser fins i tot pitjor del que coneixíem. Només recentment he pogut saber detalls que desconeixia d’aquesta repressió.

(P.)

Com és que vostè no ho sabia?

(R.)

Les persones republicanes que van perdre la guerra no van explicar als seus fills el que havia ocorregut per por que aquests coneguessin el que havia passat, coneixement que podia haver-los posat en perill. Per exemple, els meus germans i jo no vam saber fins bastant més tard que alguns membres de la meva família havien estat en el maquis antinazi a França. I que una de les meves tietes va estar detinguda en un camp de concentració nazi. Si les autoritats feixistes haguessin descobert que familiars nostres estaven o havien estat detinguts pels nazis, ens haurien convertit a nosaltres, fills de “rojos”, en subjectes de repressió. D’aquí que per protegir-nos, els nostres pares mai no parlessin del que havia passat.

(P.)

I què és el que va conèixer recentment, i com ho va saber?

(R.)

Una persona que llegia el meu bloc em va escriure i em va preguntar si jo era fill dels que havien estat mestres de Gironella. Quan li vaig dir que sí, em va escriure dient que encara vivien a Gironella persones que havien estat estudiants dels meus pares a les quals els agradaria conèixer-nos a mi i als meus germans. Vaig anar-hi amb el meu germà i ens vam reunir amb vint persones de més de 75 anys que, a les mateixes aules i a la mateixa escola a on els meus pares els van fer classe, ens van explicar que s’estimaven molt els meus pares, com d’enormement important havia estat per a ells l’escola pública, l’impacte que els meus pares van tenir a les seves vides, i també el gran dolor que van sentir quan els meus pares van ser expulsats del magisteri i humiliats pels colpistes. Em van explicar com la repressió va ser liderada pel partit feixista, la Falange, concretament per una mestra de l’Escola Pública que era feixista, la Sra. Rosa Jornet, que va passar a ser directora de l’Escola Pública quan van fer fora els meus pares, i a la qual tots odiaven. La repressió era dirigida per la Falange, pel capellà i per l’amo de la fàbrica tèxtil. Va ser una síntesi, un mirall del que va ocórrer a Catalunya i a Espanya. Alguns dels detalls de la repressió no els sabíem. Els meus pares mai no ens van parlar del que havien sofert. No els agradava parlar de si mateixos.

(P.)

Sembla que els seus pares el van impactar molt.

(R.)

Sí. Els meus pares eren molt representatius de tota una generació que va lluitar amb enorme dignitat contra el feixisme a Catalunya i a Espanya i contra el nazisme a Europa, motivada per un enorme amor i compromís amb els seus estudiants i veïns. Van lluitar durant tota la seva vida contra les injustícies que abundaven en el seu entorn. Van fer –com el meu pare em va dir en una ocasió- “el que faria qualsevol persona honrada i decent: defensar el govern –que consideraven seu- enfront de les forces reaccionàries que sempre havien dominat Catalunya i Espanya”. “Ho vam fer” –em va dir- “i ho tornaríem a fer”. He conegut milers i milers de vençuts republicans que tenien la mateixa postura, escampats en la diàspora republicana pertot arreu del món i molt especialment per Amèrica Llatina. Entre ells, familiars meus. Eren la Catalunya i l’Espanya solidàries, justes i democràtiques, que van lluitar contra el feixisme i el nazisme en aquest continent. El seu èxode i exili van empobrir enormement Catalunya i Espanya.

(P.)

Quan va vostè a la ciutat de Barcelona?

(R.)

De nen, quan separen els meus pares. Després, més tard, permeten a la meva mare exercir de mestra, en una altra part de Catalunya. Al meu pare no l’hi ho permeten i ha d’anar a treballar a Barcelona. És aquí a on jo començo els meus estudis.

(P.)

Quan es polititza vostè?

(R.)

Bé, polititzat ho vaig estar des que vaig néixer. El que vostè vol saber és on i quan vaig militar. Alguns membres de la meva família havien pertangut al PSUC, sent actius membres de la resistència antifeixista a Espanya i antinazi a Europa. Els meus pares, com molts mestres a Catalunya, estaven molt influenciats pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser assassinat per les dretes, i que era republicà. Mon pare i ma mare eren clarament republicans i progressistes, molt compromesos amb el benestar de les classes populars. Durant la democràcia van votar socialista, encara que a les primeres eleccions la meva mare va votar comunista en agraïment al lideratge que el PSUC havia tingut en la resistència antifeixista. Quan jo era jove, estudiant de la universitat, estava a l’esfera del Frente de Liberación Popular, l’FLP, més tard conegut com a FOC. Posteriorment, es va convertir en una de les branques fundadores del PSC. L’FLP i el PSUC eren les úniques forces que existien a la universitat. Molta gent que va militar al PSUC va passar abans per l’FLP. Manolo Vázquez Montalbán, amic meu, va ser-ne un cas representatiu.

Jo era molt amic d’Urenda, que dirigia l’FLP i el Servei Universitari del Treball, SUT. Aquest últim era una creació de la resistència antifeixista, que es va infiltrar en el sindicat feixista SEU i va establir el SUT, que tenia per objectiu posar en contacte el món estudiantil amb el món del treball, una relació que el feixisme volia evitar per tots els mitjans. Durant les vacances, els estudiants anaven a treballar a les fàbriques, a les mines, als vaixells, als llocs de treball i també als barris obrers, i coneixien la realitat que el seu entorn social desconeixia. La majoria d’estudiants procedia del 10% de renda superior del país. Els procedents de famílies que llavors es deien “famílies pobres però honrades” eren molt pocs. La barreja d’estudiants i treballadors va ser explosiva i el SUT va ser una de les fonts més importants de militants a la resistència antifeixista. Quan Urenda es va anar a la mili, a Àfrica, Joan Massana va dirigir l’FLP i jo vaig dirigir el SUT. Molts dels polítics d’esquerres a Catalunya es van polititzar al SUT. Una llarga llista de noms, tant a l’esfera socialista com a la comunista: Pasqual Maragall, Isidre Molas, Mª Dolors Renau, Alfonso Comín, Pep Termes, Manuel Castells, els germans Fina, Nolasc Acarín, Marc Broggi, i un llarg etcètera, són persones que van contribuir i/o es van polititzar a través del SUT.

(P.)

Alfonso Comín es va iniciar al SUT?

(R.)

Sí. Vaig conèixer molt bé l’Alfonso Comín. Era un gran company. Va ser a través del SUT com va ser a Andalusia. Ell era profundament cristià, i jo mai no vaig ser ni cristià ni religiós. Els meus pares sempre em van ensenyar a veure la religió com una concepció diferent a la de l’Església. El meu pare tenia un gran menyspreu per l’Església Catòlica, però era enormement respectuós amb les religions. He intentat aprendre d’ell. Amb Alfonso ens estimàvem, i estàvem com a amics i companys en un projecte comú. Però vam tenir moltes discussions sobre religió i sobre Déu. En realitat, recordo que en unes circumstàncies molt excepcionals vaig defensar la seva religiositat enfront del Comitè Central del Partit Comunista cubà.

(P.)

Com va ser això?

(R.)

Jo estava ajudant el govern cubà en les seves reformes sanitàries. I una nit, ja de matinada, em van despertar a la 1 de la matinada perquè el Comitè Central del Partit Comunista em volia veure urgentment. Vestint-me ràpidament, vaig suposar que els marines dels EUA estarien envaint l’illa. Quina seria la meva sorpresa quan vaig veure que la causa de voler veure’m era que arribava a la següent setmana un membre del Comitè Central del Partit Comunista de Catalunya, el PSUC, que els havien dit que era cristià, i volien saber com això era possible. Irritat i amb un cert empipament per haver-me despertat a la 1 de la matinada, els vaig contestar que Alfonso Comín no solament era cristià, sinó que tots els membres del Partit Comunista a Catalunya, fossin o no fossin creients, resaven un Pare Nostre cada dia perquè Comín continués sent cristià. I tancant la porta em vaig anar al llit.

Això va motivar una disculpa per la seva banda, i em van convidar a menjar, a les dues de la tarda de l’endemà, per parlar de la compatibilitat del cristianisme i el marxisme. I jo, no creient, vaig defensar les creences de Comín.

(P.)

I què va passar amb el SUT?

(R.)

Que el van prohibir. Sempre recordaré quan Martín Villa, el cap del SEU, em va indicar que mai no trobaria feina a Espanya. Va ser una de les converses més desagradables que he tingut a la meva vida.

(P.)

A on va treballar vostè?

(R.)

No vaig poder trobar feina. Vaig treballar amb uns mitjans molt escassos al barri del Somorrostro, treballant al SUT, com a estudiant de medicina i més tard com a metge. Una de les institucions que ens va finançar van ser unes monges franceses, equivalents als sacerdots obrers. Eren monges obreres, gent formidable, que van ser d’enorme ajuda. Així és com em vaig convertir en metge del que la dreta catalana, liderada per Jordi Pujol, que estava a la Facultat de Medicina, anomenava els “xarnegos”. Vaig tenir l’enorme orgull i honor de ser el primer metge dels xarnegos al Somorrostro.

(P.)

Quins records té d’això?

(R.)

D’una enorme pobresa a nivell material i d’una enorme riquesa humana de moltes de les persones que vaig conèixer. Era l’altra Catalunya, que és la que ha construït Catalunya. Tinc experiències inoblidables. Eren els altres catalans.

(P.)

I a on vivia vostè?

(R.)

A la Sagrera, a on vaig viure la major part de la meva adolescència. Sempre m’he considerat fill de la Sagrera. Per aquest motiu em va donar una gran alegria quan em van convidar fa gairebé un any a fer el pregó de la festa major. És un barri molt popular, que ha vist alguns dels moments més importants de Barcelona en la lluita contra el feixisme.

(P.)

Quin ambient hi havia en els anys cinquanta i a la universitat?

(R.)

Van ser anys durs però intensos. La universitat estava en mans dels feixistes i dels seus aliats, l’Opus Dei. El Rector Valdecasas, un feixista pur, va promocionar l’entrada de l’Opus Dei, una secta enormement reaccionària. Però hi havia també l’experiència de la resistència. Hi havia una gran companyonia entre els diferents grups de la resistència. I la Facultat de Medicina era una de les facultats més polititzades en contra de la dictadura a la Universitat de Barcelona.

(P.)

Vostè va treballar amb el Partit Comunista?

(R.)

Sí, i estic molt orgullós d’això. Un cop vaig haver sortit d’Espanya, la meva militància es va traslladar primordialment a donar suport a la resistència a través del Partit Comunista, tot i que vaig ajudar també tots els partits democràtics en la clandestinitat. Va ser així com vaig conèixer en Carrillo, i una de les persones que més em va impressionar, Manolo Azcárate, que dirigia totes les operacions exteriors. Manolo va ser un gran amic, i una persona d’un enorme compromís. Era un gran patriota que estimava profundament els diferents pobles i nacions d’Espanya.

(P.)

Vostè va organitzar la visita de Santiago Carrillo als EUA?

(R.)

Sí, hi vaig ajudar. Manolo Azcárate em va demanar que els ajudés, i ho vaig fer amb molt de gust. Va ser una visita molt interessant.

(P.)

Com és que es va anar a Suècia?

(R.)

Els partits socialdemòcrates i el Partit Comunista suec van donar molt de suport a la resistència antifeixista a Catalunya. I sempre m’havien dit que consideréssim Suècia com la nostra casa si havíem d’anar-nos d’Espanya.

(P.)

Vostè va continuar actiu a la resistència.

(R.)

Sí, però l’única força fora d’Espanya era el Partit Comunista. I així va ser com vaig donar suport a aquest partit.

LA SEVA ETAPA EUROPEA

(P.)

Què li va impressionar de Suècia?

(R.)

El contrast amb Espanya. Era l’altre extrem del que vaig viure a Espanya. Allà va ser també a on vaig canviar de carrera.

(P.)

Per què la va canviar? Com va ser?

(R.)

Hi havia consciència entre els que lluitàvem contra la dictadura que era necessari que em formés per saber crear un nou Estat. A mi m’interessava especialment com establir un Estat del Benestar progressista, com el suec, per al dia, que es considerava proper, en què Franco caigués. Va ser així com vaig intentar estudiar economia i polítiques públiques i socials, incloent polítiques sanitàries. I el govern suec em va ajudar, dirigint-me a una família, Gunnar i Alva Myrdal, tots dos economistes que em van impactar molt, que van rebre més tard dos Premis Nobel, un d’Economia per a Gunnar i un altre de la Pau per a Alva. Vaig aprendre moltíssim d’ells. Socialdemòcrates, profundament demòcrates i antifeixistes, eren enormement influents, amb raó, als governs socialdemòcrates escandinaus. També vaig conèixer i vaig establir una amistat amb Hermansson, Secretari General del Partit Comunista suec, una persona extraordinària que va escriure una crítica molt rigorosa i encertada del capitalisme suec, de la qual la meva esposa, sueca, en va traduir algunes parts a l’anglès. Tinc família sueca a la qual anem a veure amb freqüència. I tinc molts amics allà. Entre ells, un que m’ha influenciat molt ha estat Walter Korpi, una de les ments més clares d’aquell país, i des del meu punt de vista, l’analista més precís de la realitat econòmica i social de Suècia. El seu llibre Democratic Class Struggle és l’exposició més clara de la via democràtica al socialisme que he llegit. També vaig conèixer Meidner, l’economista responsable de les propostes econòmiques que porten el seu nom, i que van significar el programa econòmic més avançat que jo hagi conegut.

(P.)

Què és el que més el va impressionar de Suècia?

(R.)

És difícil de contestar, ja que hi va haver moltíssimes coses que em van agradar. Pot ser que el que més em va impressionar fos la cultura democràtica i solidària que es palpava no solament a les institucions, sinó al carrer. La seva gran qualitat de vida es devia a això. Això no vol dir que no hi hagués problemes, fins i tot alguns de greus, en el sistema suec. Jo, més tard, vaig escriure un llibre, publicat als EUA, crític amb alguns aspectes de l’Estat del Benestar suec, centrant-me en el seu sistema sanitari. Mostrant la cultura democràtica sueca, el Ministre de Sanitat suec va comprar milers d’exemplars del meu llibre, i el va distribuir a Suècia perquè s’iniciés un debat. Pocs Ministres de Salut de qualsevol govern haguessin fet el mateix.

(P.)

D’aquí se’n va al Regne Unit. Com té lloc aquest canvi?

(R.)

Va ser precisament Gunnar Myrdal qui em va suggerir que anés a treballar amb Richard Titmuss, un dels majors experts en política social, que treballava a la London School of Economics a Londres, i amb el seu deixeble Brian Abel-Smith, amb els quals vaig entaular amistat, que eren els que havien treballat més en l’àrea de polítiques socials. Eren socialistes, com ho havia estat, per cert, Harold Laski, el fundador de la LSE, una dada poc coneguda. Va ser una experiència molt interessant. Vaig aprendre moltíssim d’ells. Vaig fer també una estada molt curta a Oxford, abans que em convidessin a la Universitat d’Edimburg, a Escòcia. En aquest últim centre acadèmic vaig conèixer gent formidable com John Last i John Brotherston, aquest últim director del sistema de salut escocès. Va ser un dels arquitectes, per cert, de l’Organització Mundial de la Salut.

(P.)

Què és el que el va impressionar més del Regne Unit?

(R.)

Negativament, em va impressionar com d’enormement classista era la societat britànica. Classe social, era, com a Espanya, una variable que definia gairebé totes les dimensions de l’ésser humà. Positivament, em va impressionar el seu Servei Nacional de Salut, la joia de la corona de l’Estat del Benestar. Al món acadèmic, em va impressionar favorablement l’extensa crítica que existia cap al capitalisme a les diferents àrees de coneixement, des de les Ciències Polítiques amb persones i amics com Ralph Miliband, a les Ciències Econòmiques, amb economistes com Joan Robinson, keynesians, clarament influenciats per Marx.

(P.)

Ralph Miliband va ser amic seu?

(R.)

Sí. Era un tipus extraordinari. Va ser molt crític, amb raó, amb l’adaptació del Partit Laborista a l’establishment britànic, convertint-se en una columna central del sistema. El seu llibre sobre el socialisme parlamentari s’aplicaria, fil per randa, al que ha ocorregut amb el PSOE a Espanya. Ens vam fer amics, més durant la seva estada als EUA que al Regne Unit. Ralph va fer classes a Nova York, i així va ser com el vaig conèixer. Em convidava sempre a enviar articles a la revista que dirigia, Socialist Review, i es va oferir a escriure revisions dels meus llibres molt favorables. Entre ells, hi va haver el llibre Class Struggle, the State and Medicine, que era una crítica, des de l’esquerra, de l’NHS.

(P.)

I des d’allà es va desplaçar als EUA? Com va ser això?

(R.)

El meu desig va ser sempre tornar a Espanya i a Catalunya. Però la dictadura continuava i era molt difícil tornar a Espanya en aquelles condicions. Per aquest motiu, estant a Escòcia, vaig rebre dues invitacions, una de Harvard i una altra de Hopkins. Vaig decidir anar a Hopkins amb la intenció de quedar-me dos anys per tornar a Espanya un cop caigués la dictadura. Però la dictadura no queia. I així va ser com em vaig integrar al món acadèmic, i més tard polític, nord-americà.

L’ETAPA NORD-AMERICANA

(P.)

Com es va fer aquesta integració política?

(R.)

Dins de la comunitat científica vaig ser molt actiu a diverses àrees, incloent associacions professionals. Una d’elles, que em va escollir com a representant seu, va ser l’Associació Americana de Salut Pública, APHA, que donava suport i promovia un dret humà bàsic que no existia, i continua sense existir, als EUA, el dret d’accés als serveis sanitaris en moments de necessitat. No hi ha suficient consciència a Europa sobre que els EUA són el capitalisme salvatge, sense guants. El 45% de pacients en estat terminal, és a dir, que es moren, estan preocupats pel pagament que els suposarà haver d’abonar, ja sigui ells mateixos o els seus familiars, la factura que rebran de les seves institucions i professionals sanitaris. Situacions com aquestes les ignoren molts joves economistes espanyols que arriben als EUA i queden encantats amb el nivell de recursos i possibilitats que existeixen al món universitari, i que explica que es converteixin en els màxims promotors del model nord-americà. No s’adonen, o no volen adonar-se, que els Estats Units són un país que permet un nivell de vida elevat per al 30% de la població de major renda, a costa d’una enorme inseguretat per a la majoria de la classe treballadora, que constitueix la majoria de les classes populars d’aquell país. Entre aquesta inseguretat està la manca del dret a rebre assistència mèdica quan un la necessita.

Vaig fer tot el que vaig poder per pressionar perquè aquest dret fos acceptat per l’establishment polític d’aquell país, tasca difícil a causa d’estar enormement influenciat per les companyies d’assegurances, que dominen la gestió del sistema sanitari. Per aquest motiu vaig conèixer persones dels moviments progressistes, en el moviment conegut com a Rainbow, liderat pel Sr. Jesse Jackson, al qual vaig assessorar quan es va presentar com a candidat a la Presidència dels EUA per part del Partit Demòcrata dels EUA, el 1984 i 1988. Va ser així com va tenir lloc aquesta integració. Més tard, quan el President Clinton va nomenar la seva esposa responsable d’un grup de treball perquè li ajudés a fer realitat aquell dret humà, encara inexistent, el Rainbow, que tenia certa influència en el Partit Demòcrata, va proposar el meu nom com l’expert que millor reflectia la seva postura i programa.

(P.)

Què és el Rainbow?

(R.)

És una coalició de tots els moviments progressistes als EUA, que van des dels sindicats als moviments de drets civils, el moviment feminista NOW, el moviment verd i el moviment gai, entre d’altres. Va ser fundat i liderat per Jesse Jackson sènior, el deixeble predilecte de Martin Luther King. A nivell polític, tots els partits progressistes, la qual cosa inclou el Partit Socialista i el Comunista, li donen suport. Moltes vegades penso que a Catalunya i a Espanya faria falta un moviment com aquest. Un dels majors problemes a Catalunya i a Espanya és l’enorme atomització de les esquerres.

(P.)

Vostè ha estat molt crític amb el capitalisme nord-americà, com consta a varis dels seus llibres que han estat traduïts a diversos idiomes.

(R.)

Sí. Aquest capitalisme salvatge, amb la privatització del sistema electoral, determina un sistema democràtic controlat pel que es diu als EUA la “Corporate Class”, és a dir, la classe formada per l’1% més ric de la societat: els propietaris i gestors del gran capital. Em preocupa, per cert, l’americanització de la vida política europea, incloent la catalana i l’espanyola, que estan seguint els mateixos passos.

Havent dit això, també sóc un gran defensor de l’extensiu ús de referèndums, a nivell local i estatal, que existeix en el sistema electoral nord-americà, que significa l’expressió de participació directa que hauria també d’aplicar-se a Catalunya i a Espanya, a on la democràcia directa, participativa, amb prou feines existeix.

L’EXPERIÈNCIA A AMÈRICA LLATINA

(P.)

Com apareix el seu lligam amb Amèrica Llatina? Vostè ha estat assessor de molts governs d’Amèrica Llatina, i ha escrit extensament sobre aquesta experiència.

(R.)

Els espanyols tenim una relació molt propera amb Amèrica Llatina. La diàspora republicana va empobrir intel•lectualment Catalunya i Espanya, però va enriquir Amèrica Llatina. Hi havia republicans exiliats per tota Amèrica Llatina. Entre ells unes tietes, germanes de la meva mare. Havien militat al PSUC, i quan van haver de deixar Espanya van anar a França, i allà, quan els nazis van ocupar aquell país, van iniciar el maquis, o resistència enfront de l’ocupació nazi. Aquest és un capítol de la història espanyola desconegut, quan no ocultat, a Espanya. El seu antifeixisme va ser continuat per l’antinazisme. Una tieta meva va estar empresonada en un camp de concentració nazi, com milers i milers d’espanyols. Pocs espanyols saben avui que van ser republicans espanyols els que van alliberar París dels nazis.

Els meus familiars van anar a França quan va acabar la Guerra Civil, com van fer milers d’espanyols. I després van anar a Amèrica Llatina. El meu interès intel•lectual i professional per Amèrica Llatina tenia una base emotiva important.

(P.)

Com va ser que va assessorar el govern d’Unitat Popular presidit pel President Allende?

(R.)

Jo era amic del degà de l’Escola de Salut Pública a Xile, el Dr. Hugo Behm. I a través d’ell vaig conèixer el Dr. Gustavo Molina, metge personal del President Allende, que tenia gran influència en el disseny de les polítiques sanitàries. Em van demanar que els ajudés, cosa que vaig fer amb gran entusiasme i il•lusió. Era la via al socialisme pel mètode democràtic. Va ser una experiència única i molt interessant.

(P.)

Què recorda d’això?

(R.)

Molt. Moltíssim. I n’he escrit extensament. Hi ha diversos llibres, fins i tot alguns de traduïts a l’espanyol, sobretot a Mèxic, que parlen de l’experiència xilena, prenent el sector sanitari com a mirall del que va ocórrer en aquell país.

(P.)

Pel que es veu, la via democràtica no va ser possible.

(R.)

En aquell cas no va ser possible. Com va ocórrer a Espanya l’any 1936, una experiència democratitzadora va ser interrompuda per un cop militar que es va fer en nom de les estructures de privilegi afectades negativament per les reformes del govern popular.

(P.)

Què va aprendre d’aquella situació?

(R.)

Repeteixo que molt. Moltíssim. Però pot ser que el més important fos viure en carn pròpia l’enorme error que significa situar el conflicte central avui al món com un conflicte entre els països rics, el Nord, contra els països pobres, el Sud. Aquesta manera de veure la realitat és errònia.

No van ser els EUA els que van imposar la dictadura militar del General Pinochet a Xile. Van ser l’oligarquia xilena, la banca xilena, la burgesia i petita burgesia xilena, l’Església xilena, tots ells l’eix central de l’establishment financer, econòmic i polític xilè, els que van impulsar el cop militar. Aquest establishment va rebre el suport, no dels EUA, sinó del govern federal dels EUA, presidit per Nixon, distinció que mai no es fa. Els EUA no són un país de 300 milions d’imperialistes. En realitat, Nixon va enviar forces militars a la conca minera dels EUA per derrotar els miners en una vaga general que va paralitzar l’est dels EUA. El que estava succeint és que les classes dominants de Xile i dels EUA estaven aliades enfront de les classes dominades de tots dos països. La lluita de classes continuava i continua sent central per entendre el món, incloent els EUA. Així ho va dir, per cert, Martin Luther King, una setmana abans del seu assassinat.

(P.)

El que va passar a Xile va ser rellevant per a Europa?

(R.)

Sí, ho va ser. I el que el govern d’Unitat Popular va fer va ser extraordinari. I va tenir un enorme impacte a Europa. Va crear la generació del compromís històric i de l’eurocomunisme.

(P.)

I què vol dir això?

(R.)

Era la conscienciació que una política de canvi requeria una base popular molt àmplia. L’impacte va ser especialment accentuat a Itàlia, quan Enrico Berlinguer va fer “el compromís històric” amb la democràcia cristiana. Recordo en una ocasió en la qual, estant visitant un dels amics més estimats que vaig tenir, Giovanni Berlinguer, germà d’Enrico, aquest em va convidar a un míting del PCI en els tallers ferroviaris. Després de l’acte i en l’etapa final del sopar, els ferroviaris van venir a la taula central i em van dir: “Vicenç, anem a cantar-te el compromís històric per a tu”. I van passar a cantar la Internacional amb música gregoriana. Mai no ho oblidaré. Era una veu potent, centenars d’obrers ferroviaris, en actitud de broma, cantant amb música gregoriana. Va ser una experiència inoblidable.

(P.)

Ha assessorat també el govern cubà? Com va ser?

(R.)

Jo estava assessorant les Nacions Unides a Amèrica Llatina. I vaig escriure un informe confidencial molt crític amb les polítiques econòmiques i socials dominants a l’Amèrica Llatina. Vaig rebre sorprenentment una invitació de Cuba per assessorar-los. Estem parlant dels anys a l’inici de la Revolució. Va ser una experiència interessantíssima. Els vaig ajudar a desenvolupar el sistema d’atenció primària que fins i tot les dretes nord-americanes, quan poden mantenir certa objectivitat, defineixen com a modèlic i exemplar. La meva contribució va ser menor. Però vaig poder veure com el desenvolupaven. Vaig ser el primer científic que, treballant als EUA, va ser convidat a anar a Cuba.

(P.)

Vostè va defensar la Revolució Cubana als EUA, cosa que va haver de ser dur i difícil.

(R.)

Sí, ho va ser. Però el projecte científic requeria objectivitat i rigor. I el que ha fet la Revolució Cubana és extraordinari. Hi ha pocs països que, amb el nivell de desenvolupament econòmic que tenen, proveeixin un Estat del Benestar més complet. La solidaritat és enorme. I permeti’m que també subratlli que la solidaritat és també internacional. Com bé va dir Mandela, les forces cubanes van ser claus per derrotar l’apartheid. I fins i tot avui, el país que ha enviat més metges a l’Àfrica per atendre malalts d’Ebola ha estat Cuba.

(P.)

Però vostè també ha estat crític amb el règim cubà.

(R.)

Sí. A Cuba em deien afectuosament l’“hipercrític”. Era crític però lleial al projecte revolucionari, i sempre els vaig defensar als EUA, a on l’agressivitat del govern federal era responsable, precisament, de la falta d’obertura del règim cubà. I aquí, a Espanya, la dreta, una dreta que està mancada de cultura democràtica, té la gosadia de criticar aquell país. És manipulador, en extrem, voler jutjar el règim cubà en termes de la seva aplicabilitat a Espanya. Jo seria el primer a oposar-me a un règim polític a Espanya semblant al cubà, que està mancat de democràcia representativa, tot i que hi ha formes de democràcia participativa molt més esteses a Cuba que a Espanya. Però les formes de democràcia representativa no existeixen a Cuba i això empobreix aquell país. Però, repeteixo, molts dels que critiquen Cuba han mantingut un nivell d’agressivitat tal cap al règim que ha impossibilitat la seva obertura, com li he dit abans.

TORNADA A ESPANYA

(P.)

Quan torna a Espanya?

(R.)

Bé, sempre vaig estar emotivament a Catalunya i a Espanya. A partir de la mort del dictador, vaig intentar tornar a Catalunya, però era molt difícil. El primer intent va ser amb la Universitat Autònoma de Barcelona, quan se’m van proposar tornar a la UAB per la via del nomenament com a Catedràtic Extraordinari. Grups propers a CiU es van oposar al nomenament, tot i que el Conseller de Salut del govern CiU, el Dr. Laporte, va signar una carta de diversos acadèmics donant suport a la meva tornada a Catalunya a través de l’Autònoma. Aquest intent va fracassar. Va sortir a la premsa i es va conèixer a Espanya. Això va originar una invitació per anar a la Universitat Complutense, quan el Rector Bustelo em va trucar i em va convidar a integrar-me com a Catedràtic Extraordinari d’Economia. Vaig acceptar però, de nou, vaig ser vetat pel nou Rector, proper a Fraga Iribarne, quan Bustelo va perdre les eleccions al rectorat.

Va ser més tard quan em vaig presentar a una plaça per oposició, com a Catedràtic d’Economia, a la UB, guanyant-la, i més tard, també per oposició, en Ciències Polítiques en la UPF. Des de llavors vaig alternant els dos costats de l’Atlàntic Nord.

(P.)

Amb qui ha col•laborat a Catalunya y a Espanya?

(R.)

Amb tots aquells que em van demanar ajuda. He intentat ajudar totes aquelles forces polítiques democràtiques que m’ho han demanat. Vaig ajudar l’Institut de la Dona del govern CiU quan van voler que féssim un estudi sobre la prostitució a Catalunya, l’estudi més detallat que s’ha fet sobre aquest problema social. Vaig fer també un dels estudis més detallats de l’Estat del Benestar a Catalunya que s’hagin fet, i que va crear bastant d’oposició per part del govern CiU perquè era crític amb les polítiques públiques que aquest govern havia desenvolupat.

Quan va guanyar el Tripartit, el President Maragall, amb el qual havia mantingut amistat des dels anys seixanta, em va demanar que els ajudés presidint la Comissió Assessora de la Conselleria de Salut. En contra de l’opinió promoguda per l’establishment català i els seus mitjans de comunicació, el Tripartit va fer coses molt ben fetes, sobretot a les àrees de l’Estat del Benestar. Va corregir part de l’enorme dèficit de la despesa pública que existia. En altres àrees no ho va fer tan bé, i el que va fer malament va ser la resposta a la crisi, a on va aplicar les polítiques d’austeritat que vaig criticar intensament.

(P.)

Ara Pablo Iglesias li ha demanat que els ajudi en el seu programa econòmic.

(R.)

Sí, ho estic fent amb el meu amic Juan Torres, un dels economistes més interessants que té aquest país.

(P.)

Vostè milita?

(R.)

Bé, no sé si el terme militància encara existeix. Però, sí, és un motiu de gran alegria haver donat suport als meus amics Teresa Forcades i Arcadi Oliveres a haver fundat el Procés Constituent, que és avui un moviment de gent molt maca que volen transformar Catalunya de baix a dalt a través d’un canvi radical. Em trobo molt a gust en ell. I m’agrada també la radicalitat de Podem a Espanya. Però hi ha moltes forces polítiques que tenen gran potencial per realitzar polítiques de canvi radical. En realitat, no hi ha escassetat, sinó una excessiva atomització d’aquestes forces.

(P.)

Què aconsellaria vostè als estudiants universitaris?

(R.)

Que s’integrin en moviments socials i partits polítics compromesos a canviar profundament el món que els envolta, començant aquí, a Catalunya, i a Espanya, ja que els seus establishments político-mediàtics estan asfixiant aquest país per al seu propi benefici. Si estimen el seu país, han de canviar-lo, perquè el que existeix és molt menys del que la població desitja i es mereix.

Veure article en PDF

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies