feb 04

Article publicat per Vicenç Navarro al diari CAFÈAMBLLET.COM, 1 de febrer de 2015.

Avui hi ha un desig generalitzat a Catalunya que la seva població sigui consultada sobre quin tipus de relació hauria de tenir Catalunya amb la resta de l’Estat espanyol. Les causes de la generalització d’aquest desig són múltiples, però una d’important és la desafecció que existeix en amplis sectors de la població, incloent les classes populars, cap a l’Estat espanyol, situació que ha assolit el seu màxim nivell a partir de la crisi econòmica i de l’aplicació de polítiques públiques imposades a la població per un Estat espanyol governat per un partit polític percebut com a hereu de la dreta espanyola, que va governar Espanya durant quaranta anys, sense que tinguessin cap legitimitat per ser imposades, ja que estaven mancades de mandat popular (cap d’aquestes polítiques estava al programa electoral d’aquest partit).

A aquest rebuig popular cap al govern espanyol s’afegeix la frustració que la redefinició de la relació entre Catalunya i Espanya, definida per l’Estatut del 2006 proposat pel govern tripartit (aliança de tres partits d’esquerres), aprovat pel Parlament de Catalunya (i per les Corts espanyoles) i confirmat pel poble català, fos vetada pel Tribunal Constitucional, tancant la possibilitat que l’Estat espanyol es redefinís com un Estat plurinacional en el qual es reconegués Catalunya com a nació.

La confluència d’aquests i d’altres factors explica l’ampli suport (al voltant d’un 80% de la població) al dret a decidir a Catalunya. Existeix ja un afartament cap a l’Estat espanyol i, en conseqüència, un creixement de la demanda del dret a decidir la forma d’articulació que la població desitjaria entre Catalunya i l’Estat espanyol (mantenint l’actual, la federal, o la independència), tal com sintetitza la pregunta pactada per la majoria del Parlament de Catalunya i votada al 9N. El dret a decidir inclou, entre d’altres alternatives, el dret a la secessió, punt a subratllar, ja que el dret a decidir també inclou el dret a no separar-se, a federar-se, a confederar-se o a continuar com s’està ara. Aquesta obvietat és necessària que es subratlli, ja que constantment es confon maliciosament i de forma oportunista la petició del dret a decidir amb la petició de ser independents.

L’independentisme

El 52% de la població (segons les enquestes) dóna suport a la secessió de Catalunya d’Espanya. I, com és lògic, existeix una gran varietat de sensibilitats dins d’aquest moviment. A l’àrea a on jo treball (polítiques públiques, que és una barreja d’economia i ciències polítiques), detecto sensibilitats polítiques de tots els colors. És un moviment de gran transversalitat i diversitat, però la dominant, que s’ha convertit en hegemònica a la direcció social i política del moviment independentista, és la neoliberal conservadora, promoguda també per la coalició conservadora i liberal que governa Catalunya i que ha instrumentalitzat, juntament amb ERC (en si, un partit bastant transversal), els majors mitjans d’informació de la Generalitat, i molt en particular TV3 i Catalunya Ràdio.

Als que dubtin d’aquesta afirmació els convido que vegin la secció “Classe d’Economia” del programa “Divendres” de TV3, l’únic que existeix en aquest canal televisiu que ensenya economia, i observaran que no hi ha cap diversitat en aquest programa. Un economista, ben conegut pel seu neoliberalisme molt accentuat, monopolitza aquella secció. En realitat, el que dirigeix el programa es refereix a ell com “l’economista del programa”. I és també l’economista del programa “El matí de Catalunya Ràdio”, en el qual explica al poble català el que passa al món econòmic (que coincideix amb la visió neoliberal imperant al món financer i empresarial).

I l’únic document que va publicar l’ANC, que avui lidera el moviment popular independentista (a més a més de la proposta de defensa), era el que demanava que es privatitzés encara més la sanitat catalana. No cal dir que el moviment independentista liderat per l’ANC és molt variat i que les bases d’aquest moviment inclouen amplis sectors de centreesquerra i esquerra. Ara bé, la seva direcció és molt propera al govern Mas i la seva màxima expressió de consciència social sembla limitar-se a convidar els dirigents sindicals a les seves manifestacions. Aquesta visió neoliberal conservadora de la classe dirigent d’aquest moviment apareix també en la visió que el problema de Catalunya és Espanya, que ens roba. L’endarreriment social es deu a aquest fet, centrant-se en el dèficit fiscal com a causa d’aquest endarreriment.

Aquesta visió apareix al documental “L’Endemà”

Aquest és un documental de propaganda de la visió independentista, que en el seu vessant econòmic és predominantment neoliberal. Això no aplica a d’altres veus que apareixen al programa, com ara l’expressada, per exemple, pel jutge Santiago Vidal, una de les ments més clares en l’estament tan fosc que és la judicatura. En realitat, hi ha moltes observacions que fa aquest jurista, que les podrien compartir no solament moltes sensibilitats independentistes, sinó també no independentistes. Però a l’àrea econòmica hi ha un biaix cap a la postura privatitzadora, neoliberal, que responsabilitza dels nostres mals Espanya i el capitalisme existent a Espanya, sense mai citar que el capitalisme català és idèntic i que l’endarreriment social de Catalunya no es deu primordialment al famós espoli (presentat gairebé d’una manera grollera, assenyalant com els espanyols s’estan alimentant a costa del poble català), sinó al domini de les forces econòmiques, financeres i polítiques que alguns dels economistes al programa documental representen. Vegem les dades.

L’“economista de la casa” de TV3 indica que el problema de l’economia espanyola és que és un capitalisme de cacic en el qual el món empresarial i les autoritats públiques estan íntimament lligades en una complicitat plena que té lloc, per exemple, a les llotges VIP del Bernabéu quan van a veure el futbol. Poca gent estarà avui en desacord amb aquesta percepció que el poder polític està instrumentalitzat pel poder financer i econòmic. Però l’economista de TV3-Catalunya Ràdio no diu que el mateix (repeteixo, el mateix) succeeix a les llotges del Camp Nou, situació que segur que ell coneix, ja que va ser tresorer del Barça. Aquest senyor afavoreix la privatització de les pensions com va fer el General Pinochet a Xile , i com ha declarat recentment, les seves simpaties polítiques estan en el Partit Llibertari Nord-americà, el partit més extrem que existeix als EUA en el seu intent privatitzador.

Una cosa semblat apareix quan el documental presenta un altre fet real i amb el qual la gran majoria dels catalans estarien d’acord. La gran desocupació entre la gent jove es deu al caràcter especulatiu de l’economia espanyola, dominada per la banca. I això s’atribueix, de nou, a Espanya. Però un dels economistes prominents al programa és conseller del Banc d’Espanya (nomenat per la coalició liberal-conservadora catalana), una de les institucions més responsables de la crisi financera per la seva falta de regulació de la banca. Els partits polítics liberals i conservadors catalans comparteixen la responsabilitat per aquests fets, tema passat per alt en el documental. I, com era de preveure, el mateix economista proposa per a la futura Catalunya un sistema sanitari com l’holandès (que significa una privatització molt més gran del sistema sanitari, que avui té una de les menors despeses públiques i una de les majors despeses privades de la Unió Europea).

De nou, voldria subratllar que em sembla molt legítima qualsevol postura econòmica i social que es desitgi presentar. Però em sembla antidemocràtic no presentar altres solucions (situació que, per desgràcia, ocorre als mitjans públics de la Generalitat, i que es repeteix aquí en aquest documental, finançat, en part, per ella).

Què està passant a Espanya i a Catalunya?

Avui existeix a Espanya un rebuig generalitzat enfront de l’Estat espanyol, rebuig que queda reflectit en el fet que prop del 80% de la població a Espanya considera que l’Estat espanyol no els representa. Aquesta dada és d’una enorme importància, sense precedents en el període democràtic.

Aquest fet explica que un partit polític que no existia ni a Espanya ni a Catalunya, Podem, sigui ja el primer o segon partit en intenció directa de vot en el conjunt d’Espanya, i el primer a Catalunya, en el cas d’una eleccions generals. Existeix avui un terratrèmol polític del qual l’establishment politicomediàtic no s’ha adonat encara. Aquí a Catalunya el rebuig és fins i tot més gran, ja que s’afegeix el tema nacional al tema social.

Aquest rebuig s’està mostrant amb una gran maduresa política, ja que admet i dóna suport que sigui el poble català el que decideixi sobre el seu futur, incloent la possibilitat de secessió. Avui dos dels partits majoritaris de l’esquerra (Podem i IU) estan compartint aquesta postura, un fet també sense precedents en el període postdictatorial. I semblaria paradoxal que la direcció del moviment independentista en lloc de mostrar el seu suport s’hagi començat a afegir a l’hostilitat expressada per la dreta espanyola. Per què?

Per entendre aquesta postura cal comprendre diversos punts. Un és que l’enorme endarreriment social de Catalunya es deu no solament a l’articulació que la Generalitat té amb l’Estat espanyol, sinó també a l’enorme domini que les dretes (tant espanyoles com catalanes) han tingut sobre l’Estat espanyol. El fet que Catalunya, Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda estiguin a la cua de l’Europa Social es deu a aquest enorme domini, que queda ocult sota l’argument del dèficit fiscal (veure “¿Qué pasa en Grecia (y en España)”, Público, 15.01.15). El problema radica, doncs, no solament a Madrid, sinó també a Barcelona, no solament en el camp del Reial Madrid, sinó també en el del Barça. El documental ignora i/o oculta aquesta realitat.

Un altre punt és que el futur de Catalunya dependrà de qui controli a Catalunya la transició de la democràcia tan incompleta que tenim a la futura desitjada. Espanya ja va mostrar que el resultat de la transició d’una dictadura a una democràcia, dirigida per les forces conservadores que controlaven l’Estat, va ser una democràcia molt limitada amb un Estat del Benestar molt insuficient, conseqüència d’un Estat pobre, poc democràtic, amb una molt escassa sensibilitat social, corrupte (“no hay pan para tanto chorizo”) i que mai no ha reconegut la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.

Qui controli el present controlarà el futur. I avui el present a Catalunya està hegemonitzat per forces neoliberals i conservadores; és a dir, la direcció del moviment independentista és escassament democràtica, promou una única visió i no permet la diversitat, sota l’argument que hi ha d’haver unitat enfront de l’adversari, ocultant que part de l’adversari a aquesta Catalunya més democràtica i més justa està en les seves pròpies files. D’aquí la manca de mobilització entre la classe treballadora catalana a favor d’aquesta secessió. Com he indicat en diverses ocasions, la gran diferència entre el que ha succeït a Escòcia i el que ha passat a Catalunya és que la part d’Escòcia que va votar més a favor de la independència va ser Glasgow (la ciutat amb més classe treballadora a Escòcia). A Espanya, a Barcelona, la part baixa de la ciutat (el sud-est, Diagonal-Meridiana) no es va mobilitzar l’11 de setembre. La reeixida “V” va tenir lloc a la part alta, Diagonal-Passeig de Gràcia (nord-oest). Si s’hagués fet a la part baixa (sud-est) hagués estat menys reeixida. I tret que en un futur sigui reeixida en aquesta “V”, Catalunya no serà la que molts volem.

Perquè això ocorri, és necessari que les classes treballadores es sentin part d’unes aliances per a les quals l’adversari sigui clarament l’Estat espanyol i no Espanya. En realitat, aquest Estat espanyol està explotant no solament Catalunya, sinó tots els pobles i nacions d’Espanya. Crear una dinàmica de Catalunya contra Espanya és contraproduent i injust en molts aspectes. Fa la tasca de canviar Catalunya molt més difícil. I segon, necessitem el suport de grans sectors de la població espanyola per poder canviar-la (veure el meu article “La Sagrera: la Catalunya real”, publicat a Público, 26.11.13).

Veure article en PDF
Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies