jul 28

Presentació de Vicenç Navarro a l’Assemblea de Procés Constituent a favor de la confluència amb Catalunya Sí que es Pot, 25 de juliol de 2015.

Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, convocarà unes eleccions autonòmiques a Catalunya pel 27 de setembre d’aquest any. El moviment independentista, hegemonitzat avui per una coalició politicosocial, liderat pel partit CDC governant, presenta aquestes eleccions com a plebiscitàries, a fi que la possible victòria de la llista electoral pro SÍxSÍ s’instrumenti com un mandat popular a favor de la independència de Catalunya. En realitat, aquesta victòria implicaria la continuació del govern Mas, seguint amb les seves polítiques de clar biaix neoliberal que han fet un enorme dany al poble català.

Enfront d’aquesta coalició s’ha establert una coalició de partits i moviments socials que intenten centrar el debat polític en el tema social, sense permetre al govern Mas que utilitzi la bandera per ocultar la responsabilitat d’aquest govern en l’enorme deteriorament del benestar de les classes populars. Aquesta coalició tampoc permet a Mas i a la seva coalició presentar-se com els defensors de la nació catalana, mostrant el gran dany que les seves polítiques han causat al poble català. Aquesta coalició de moviments socials i partits polítics inclou Podem, Iniciativa per Catalunya–Verds, Esquerra Unida i Alternativa (amb el suport de Barcelona en Comú), havent convidat el Procés Constituent perquè es sumés a aquesta coalició. En l’última Assemblea es va debatre aquesta possibilitat. El discurs que es publica és el realitzat per Vicenç Navarro, un dels fundadors d’aquest moviment, a favor de la confluència.

Permeteu-me que abans de proposar què és el que hauríem de fer com a Procés Constituent (PC), faci una breu exposició de què és el que està passant a Catalunya, per què està passant i què és el que podem fer.

I crec que la majoria de l’Assemblea del PC, reunits aquí a Cornellà, estarà d’acord a establir que el major problema de Catalunya és el gran deteriorament del benestar i de la qualitat de vida de les classes populars, que són la majoria de la població catalana. La gran crisi està causant un gran dolor entre la nostra població. Només dos indicadors que reflecteixen aquest enorme dolor. El percentatge de suïcidis ha crescut un 30% en els últims cinc anys. I la distància entre l’esperança de vida de Pedralbes, barri burgès i acomodat, i Nou Barris, de classe treballadora, que ja era una de les més altes d’Europa, de set anys, repeteixo, set anys (no set dies, no set mesos, sinó set anys), ha crescut encara més en aquests anys.

Per què passa això?

Els grans mitjans de comunicació de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio, i el gran nombre de diaris de parla catalana a Catalunya reprodueixen l’explicació que donen les veus hegemòniques del moviment independentista, atribuint aquest dolor a l’espoli de Catalunya per part d’Espanya. Nosaltres al PC sempre hem emfatitzat que no és Espanya sinó l’Estat espanyol, controlat primordialment per les dretes espanyoles, el que està explotant i ofegant la nostra nació, i no ens sentim representats per aquest Estat. I accentuem que el mateix Estat està oprimint les classes populars d’altres pobles i nacions d’Espanya amb les quals ens sentim agermanats.

Ara bé, aquesta explicació del suposat espoli no tracta la major causa del dolor de les classes populars, que no s’ha de buscar a Madrid sinó aquí a Catalunya. I això és del que els independentistes hegemònics no parlen i no volen parlar, ja que la major causa d’aquest dolor és l’enorme domini que les dretes catalanes tenen sobre la Generalitat de Catalunya i sobre els grans mitjans de comunicació catalans, domini que van tenir durant la dictadura, i que continuen tenint ara. El 80% de tot el temps des de l’inici del període democràtic, Catalunya ha estat governada per les dretes. Aquesta és la realitat que s’intenta amagar.

I no hi ha res de tan semblat a les dretes espanyoles com les dretes catalanes. El govern presidit pel Sr. Artur Mas ha anat aprovant a les Corts Espanyoles i aplicant a Catalunya reformes laborals responsables d’un gran creixement de la desocupació, de l’atur i de la precarietat. I el govern Mas ha anat duent a terme algunes de les majors retallades que s’han vist a Espanya i a Europa, alhora que s’han retallat els impostos. El dany a la sanitat pública catalana, per exemple, ha estat enorme. Estan destruint-la sota la direcció del que va ser el President de la Patronal Sanitària Privada que, en una de les primeres declaracions que va fer quan va ser nomenat Conseller de Sanitat del Govern de la Generalitat, va aconsellar als catalans que contractessin assegurances sanitàries privades a través de les companyies d’assegurances. Aquesta és la Catalunya del Sr. Artur Mas, a la qual dóna suport ni més ni menys que ERC, el partit independentista que sosté que tot el drama i dany que el poble català pateix s’arreglarà a l’aconseguir la independència, argument també sostingut pel pensament hegemònic independentista, donant suport amb el seu comportament a la continuïtat del govern Mas, el qual utilitza, una vegada més, la bandera per defensar els seus interessos de classe.

Què podem fer?

Recordem que alguns de nosaltres, ja fa anys, incloent l’Arcadi Oliveras, la Teresa Forcades i uns altres, vam fundar el Procés Constituent en l’intent de mobilitzar la població per pressionar i facilitar la confluència de moviments socials i partits polítics per construir una nova Catalunya. No ens sentim representats per l’Estat espanyol. Però tampoc no ens sentim representats per l’Estat actual aquí a Catalunya. No ens sentim representats per cap d’ells, i volíem construir una nova Catalunya de baix cap a dalt, amb participació ciutadana, i molt especialment amb participació de les classes populars, en la construcció del país. Així va néixer el PC.

Doncs bé, som cada cop més a prop d’això. S’ha creat a Catalunya una coalició de nous i vells partits (Podem, Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa) que ens han convidat a integrar-nos amb ells com a part d’un procés de confluència cap a Catalunya Sí que es Pot. Cadascun d’aquests partits té els seus pros i contres, que han aparegut en les negociacions sobre la possible coalició amb nosaltres, negociacions, per cert, en les quals també han participat observadors de Barcelona en Comú, que sempre van estar desitjosos que la confluència es dugués a terme i que el PC fos part d’ella.

A on som ara?

Ja hem aconseguit molt. En primer lloc, i de manera destacada, vam aconseguir l’acceptació del manifest que vam fer nosaltres. Això és molt important, ja que és el que defineix el marc ideològic del projecte. És clarament el nostre manifest. El vam redactar nosaltres. I va ser acceptat i fet seu pels partits de la coalició.

La segona victòria va ser que l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades serien a la llista, amb l’Arcadi en el número 1.

I com a tercera conquesta, extraordinàriament important, es va expandir la llista electoral de la coalició amb la incorporació de representants i/o persones procedents dels moviments socials i contestataris. En demanàrem 3 i n’obtinguérem 2, sent els primers noms de la llista de Catalunya Sí que es Pot.

Crec que aquestes cessions són importants. No cal dir que hi havia altres propostes que no van ser ateses. Però aquí vull corregir algunes de les informacions produïdes avui. No és cert que els partits de la coalició s’oposessin a les primàries, com constantment es diu per persones que no volen que ens integrem a la confluència. Tots els partits van indicar que en un principi hi estaven d’acord, però van subratllar, amb raó, que no es podien fer ara, ja que no hi havia el cens electoral, i el més aviat que podrien fer-se seria a mitjans d’agost, que no és la millor època per fer les primàries.

Una altra informació esbiaixada que s’ha donat és que la coalició prohibiria la llibertat de vot en el grup parlamentari. No és cert. És obvi que és essencial que hi hagi disciplina en el grup, però hi cap dins d’ell l’expressió de veus diferents en situacions prèviament pactades.

Quant al manifest, tampoc és cert que no s’aprovés el document adjunt preparat pel PC, en el qual Catalunya Sí que es Pot es comprometia a fer el referèndum dins d’un període de temps. El fet que els partits de la coalició proposessin incloure-ho al programa més tard, i no ara en el manifest, no era, com maliciosament es va insinuar, un intent de no fer-ho, sinó un reconeixement que el manifest s’havia enviat ja a tots els militants dels altres partits. Jo, com a membre de l’equip negociador, vaig percebre que hi havia voluntat d’incorporar-ho al programa.

Quines són les alternatives que el PC té al davant?

Haig de començar aquesta part de la meva presentació assenyalant que m’he trobat moltes vegades en situacions similars als diferents països en els quals he viscut durant el meu llarg exili. D’una banda, estan els que accentuen la necessitat de mantenir costi el que costi els nostres principis. I desitgen continuar sols sense estar “contaminats” per unes pràctiques polítiques que no accepten. L’altra postura és la possibilista, que està més disposada a flexibilitzar l’aplicació d’alguns d’aquests principis amb la finalitat d’aconseguir el desenvolupament d’uns altres que es consideren superiors. Aquesta dicotomia apareix constantment a qualsevol moviment transformador d’orientació progressista.

Aquestes dues postures existeixen dins del PC. Una és la que dóna gran èmfasi a mantenir els principis que es consideren bàsics i fonamentals per donar la identitat i personalitat al moviment Procés Constituent. I sistemàticament s’escull el manteniment dels principis com a tema prioritari. Però existeix una altra postura, la possibilista, que està més disposada a flexibilitzar alguns d’aquests principis per aconseguir uns altres que es consideren superiors. Com he accentuat abans, aquesta dicotomia apareix constantment a qualsevol moviment que intenti una transformació profunda de la societat. Permeteu-me que reflexioni sobre un dels casos més clars, que vaig viure als EUA, als anys vuitanta, quan vaig assessorar en Jesse Jackson (el deixeble predilecte de Martin Luther King), dirigent i fundador de la Rainbow Coalition (RC), que és l’aliança de moviments socials i de caràcter progressista als EUA. Jesse Jackson és un sacerdot summament religiós, i molt donat a postures del primer tipus, que es definien com les fonamentalistes. L’any 1984, en les eleccions al Congrés, es va presentar com “la consciència dels EUA”. I l’establishment nord-americà el va tractar amb tot respecte. Es va convertir en el referent moral del país i els mitjans de comunicació van tractar el moviment molt favorablement. Els seus líders van aparèixer a la televisió molt freqüentment. I el moviment, immers en la seva pròpia cultura, es va mantenir amb una gran cohesió i orgull institucional.

Però el 1988 Jackson es va presentar, no com la consciència dels EUA, sinó com l’instrument de canvi radical, aliant-se amb altres forces polítiques de diverses sensibilitats dins del Partit Demòcrata. I va parlar clarament de la lluita de classes que tenia lloc als EUA, donant suport a la classe treballadora en contra de l’establishment econòmic, financer, polític i mediàtic que governa els Estats Units. Aquest, com era de preveure, va respondre amb una enorme hostilitat.

Quan això va ocórrer, molts membres de la RC es van sentir traïts, ja que entrar en política aliant-se amb altres partits implicava “embrutar-se”, abandonant alguns dels seus principis. A aquests se’ls definia com a possibilistes. Doncs bé, si no hagués estat per la Rainbow Coalition, el Partit Demòcrata no hagués aprovat establir un Sistema Nacional de Salut, una de les propostes que estan dins del Partit Demòcrata (tinc el gran honor d’haver estat el que va escriure l’esborrany d’aquesta proposta). Avui, molts nord-americans tenen una atenció sanitària que no tindrien si la Rainbow Coalition s’hagués mantingut molt pura i molt neta, continuant sent “la consciència dels EUA”.

Quina és la decisió?

Llavors ens hem de preguntar: volem seguir sent la consciència de Catalunya, amb TV3 i Catalunya Ràdio i tots els mitjans entrevistant l’Arcadi i la Teresa com els referents morals del país? Volem sentir-nos bé, moralment superiors, puros i nets? Amb el nostre orgull institucional fidel a les dues figures morals, l’Arcadi i la Teresa? Volem limitar-nos a beneir i donar l’imprimatu a aquells partits que passin la prova de puresa que nosaltres establim? Jo respecto aquesta via, i tinc gran respecte i estima pels dos, i ells ho saben. Ara bé, aquesta no és la meva via.

Fem-nos, doncs, la següent pregunta: volem resoldre els temes immediats que l’explotació de classe que existeix a Catalunya imposa al nostre poble, col•laborant amb partits que han fet seu el manifest que redactem nosaltres, treballant també amb els moviments socials independents que nosaltres vam proposar fa uns dies com a condició que continuéssim parlant? Se’ns dirà que ens estem “embrutant”, ja que en la vida política, molt sovint s’ha d’escollir entre el dolent i el pitjor. Però la lluita pel canvi exigeix treball de mobilització a nivell de carrer i també a nivell polític i parlamentari. Hem de continuar mobilitzant-nos al carrer, ja que és d’aquí d’on sorgeix el poder contestatari. Però per incidir en el canvi també hem de mullar-nos i embrutar-nos participant en la vida parlamentària i en el govern de les institucions, a on el pacte i la negociació són intrínsecs a la vida política, i molt especialment per a les esquerres, que freqüentment no tenen la majoria. Les classes populars a les quals desitgem servir tenen el dret d’exigir-nos que estiguem aquí, en el Parlament i al govern de la Generalitat, per defensar els seus interessos, avui tan desatesos. Els que pateixen la crisi no poden permetre’s el luxe que nosaltres ens conservem purs i nets, allunyant-nos de la vida política i de coalicions amb partits que no sempre han actuat com ho haurien d’haver fet.

Avui, l’única alternativa que existeix a Catalunya que pot guanyar les eleccions és aquesta coalició de partits i moviments socials que hem ajudat a establir, acabant l’asfixiant domini de les dretes sobre les nostres institucions. Lamento que les CUP no s’hi hagin afegit. Tinc molta simpatia per aquesta formació política. Però ella sola no guanyarà. I no ha volgut ajuntar-se a la coalició. I el PC sol, encara menys.

Jo crec que és moment de, per una banda, donar suport a la coalició, que és la major oportunitat de trencar amb el continuisme i, per l’altra, canviar el nostre propi instrument, és a dir, el PC, ja que hem d’acceptar que hi ha excessius personalismes, escassa capacitat d’autocrítica i una excessiva suposada superioritat moral en el nostre moviment, percepció derivada de la cultura predominantment cristiana del PC, superioritat moral que francament considero immerescuda.

Això és el que jo us proposo, aturar aquesta guerra de classes quotidiana que està succeint en contra del poble català, guerra quotidiana realitzada per les dretes catalanes, ocultes darrere de la llista del Sí, que, en temes econòmics i socials, sempre s’alia amb la dreta espanyola. Així de clar.

Us asseguro que si voteu no a la confluència, les dretes catalanes i espanyoles estaran molt contentes i els mitjans controlats per la dreta catalana us donaran molta visibilitat mediàtica. Si us plau, no contribuïu a la seva alegria. I ajudeu a canviar el nostre país per aturar tant de dolor creat pels que sempre l’han governat. I això requereix de participar activament en la lluita política, amb tot allò que comporta, per molt desagradable que moltes vegades aquesta lluita sigui. Crec que això és el que ens demanen les classes populars, que són la majoria del poble català.

Dissabte, 25 de juliol de 2015. Cornellà.

A les votacions que van tenir lloc durant l’Assemblea, la proposta de confluència del PC amb Catalunya Sí que es Pot va aconseguir 126 vots, enfront de 220 a favor de la proposta feta per l’Arcadi Oliveras, que va votar en contra de la confluència, afavorint la no participació del PC en el procés electoral del 27 de setembre. L’opció de presentar-se com a partit polític, a la qual la Teresa Forcades donava suport, va aconseguir 35 vots. L’opció d’aliar-se amb les CUP va aconseguir 60 vots. Vicenç Navarro va dimitir del PC, del qual va ser fundador juntament amb l’Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades. Vicenç Navarro donarà suport a Catalunya Sí que es Pot, veient aquest moviment polític com l’instrument més eficaç per acabar amb l’enorme domini que l’establishment polític i mediàtic nacionalista català ha tingut sobre les institucions polítiques, econòmiques, financeres i mediàtiques de Catalunya des que es va instaurar la democràcia a Catalunya, avui dramàticament controlada per aquest establishment.

Veure presentació en PDF

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies