set 30

Article publicat per Vicenç Navarro al diari EL TRIANGLE, 5 de octubre de 2015, l’original del qual es va publicar en castellà, amb el títol “Análisis de las elecciones: qué ha pasado en Catalunya”, a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 30 de setembre de 2015.

Aquest article analitza la situació política a Catalunya causada per les estratègies escollides pels partits independentistes, que han polaritzat la població catalana, debilitant les esquerres d’una manera molt notable.

El problema major que tenen les classes populars a Catalunya, que constitueixen la majoria de la població catalana, és l’enorme deteriorament del seu benestar, deteriorament que s’ha accentuat d’una manera molt marcada durant la crisi econòmica i financera coneguda com la Gran Recessió. Les dades estan disponibles per a aquells que vulguin veure-les, per molt que alguns gurus econòmics que apareixen a les principals cadenes de televisió a Catalunya (i molt en particular a la televisió pública catalana TV3) vulguin negar-ho.

El mercat de treball, que mai va ser molt pròsper, ha empitjorat dramàticament, assolint nivells de desocupació i precarietat mai no vistos abans en el període democràtic. Aquest empitjorament de les condicions de treball ha afeblit enormement el món del treball, causant un gran declivi dels salaris, avui dels més baixos d’Espanya i de la Unió Europea dels Quinze, UE-15, el grup de països de semblant nivell de desenvolupament econòmic al de Catalunya i la resta d’Espanya.

I complementant el deteriorament del mercat de treball, hem vist la reducció i privatització dels serveis públics de l’Estat del Benestar, tals com la sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, serveis domiciliaris, habitatge social i altres, que han creat una gran inseguretat, amb un descens de la qualitat de vida de les classes populars. Una conseqüència d’aquest deteriorament ha estat la creixent polarització, per classe social, en la utilització d’aquells serveis públics.

Aquest deteriorament, causat per les retallades de la despesa pública social, ha significat un increment del sector privat de la sanitat i de l’educació basat en un descens del sector públic (tot i que aquest últim ha continuat sent majoritari). Avui el 25%-30% de la població catalana (per regla general d’ingressos més alts) utilitza els serveis privats, i el 70-75%, les classes populars, utilitza predominantment els públics. Aquesta polarització s’ha accentuat durant la Gran Recessió. Aquesta realitat, que ha estat ocultada o negada en la majoria dels grans mitjans de comunicació de la Generalitat, empitjorarà considerablement com a conseqüència del resultat de les eleccions de fa una setmana. Per què?

Per què l’endarreriment social de Catalunya?

Per respondre a aquesta pregunta hem d’entendre les causes reals d’aquest endarreriment social, causes ocultades en els grans mitjans (veure el meu article “El Govern d’Artur Mas ha trinxat el poble català”, El Triangle, 18.09.15). En realitat, el tema social ha aparegut molt poc durant la campanya electoral, excepte per atribuir aquest deteriorament al famós “espoli de Catalunya per part d’Espanya”, argument utilitzat per la majoria dels partits independentistes, i molt en particular pel partit governant de la Generalitat de Catalunya, el partit liberal CDC, i el seu aliat ERC (que controlen els majors mitjans d’informació públics, TV3 i Catalunya Ràdio, i que gaudeixen també de gran influència en els mitjans televisius privats basats a Catalunya –com, per exemple, 8tv-).

La grandària real del dèficit fiscal (i no l’exagerat utilitzat pels partits independentistes) és important i no s’ha de desmerèixer. En realitat, fins i tot l’economista Josep Borrell (que ha estat l’economista més crític amb les xifres exagerades utilitzades pel President de CDC i de la Generalitat, el Sr. Artur Mas, i pel President d’ERC, el Sr. Oriol Junqueras, així com pels gurus econòmics de TV3) reconeix l’existència d’un dèficit fiscal que és major que el que pugui justificar-se per meres raons de solidaritat amb la resta d’Espanya. Però el que aquestes veus ignoren és que l’enorme deteriorament i endarreriment social de Catalunya no pot explicar-se per l’existència d’aquest dèficit fiscal. L’endarreriment i el dèficit social (que és la diferència entre el que Catalunya es gasta en el seu Estat del Benestar i el que hauria de gastar-se pel seu nivell de desenvolupament econòmic) és molt superior al suposat espoli fiscal.

El gran endarreriment social es deu primordialment a altres factors. Un d’ells és el gran domini que les forces conservadores (que a nivell popular se les anomena les dretes) han tingut sobre les grans institucions financeres, econòmiques, polítiques i mediàtiques a Catalunya durant la majoria del període democràtic. L’instrument polític d’aquest enorme grup de poder ha estat la coalició d’un partit liberal (CDC) i d’un partit cristianodemòcrata (UDC) que, sota el domini del primer, ha governat Catalunya el 80% del temps que aquest país ha tingut democràcia (amb l’excepció dels 7 anys del govern del tripartit de PSC, ERC i ICV-EUiA).

Aquesta coalició (CDC-UDC) ha estat el centre de l’establishment català, conegut com el pujolisme, que ha controlat la Generalitat de Catalunya, governant-la com si fos la seva propietat particular, gestionant el país amb un clientelisme que va donar peu a una enorme corrupció, ocultada pels majors mitjans d’informació, els quals ho presentaven com l’oasi català, quan en realitat era un pou d’enorme podriment que encara no s’ha descobert íntegrament, degut precisament a l’encara poderós entramat del pujolisme, del qual l’actual partit governant CDC n’és hereu.

Aquest poder del pujolisme a Catalunya s’exercia amb la complicitat de l’Estat espanyol que, com a resultat de la manera immodèlica com es va fer la Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya, ha estat governat per les forces d’ultradreta hereves d’aquells que havien controlat l’Estat dictatorial (i que van gestionar aquest Estat de manera semblant a com el pujolisme governava Catalunya), i pel PSOE, el qual es va adaptar a aquest Estat. I, tot i que van tenir lloc reformes significatives a Espanya (que van beneficiar Catalunya) sota el mandat del PSOE, l’Estat central espanyol ha estat controlat majoritàriament pel PP.

Durant la immodèlica Transició de la dictadura a la democràcia, no hi va haver una ruptura amb l’Estat anterior, sinó una sèrie de transformacions dins dels aparells d’aquell Estat que s’han anat obrint per incorporar i donar cabuda primordialment a aquest últim, al PSOE. Aquesta incorporació va incloure també els partits nacionalistes perifèrics com CiU i el PNB.

L’aliança dels governs CiU amb els governs centrals ha estat una constant, especialment accentuada amb els governs de dreta, els partits de la qual pertanyien a les mateixes famílies polítiques (els grups parlamentaris europeus conservadors i liberals) que CDC i UDC. Les polítiques derivades d’aquesta aliança expliquen l’endarreriment social de Catalunya -i d’Espanya- i la polarització de la societat catalana -i de l’espanyola- (veure el meu article “¿Catalunya es una sociedad cohesionada?”, Público, 23.09.15).

El deteriorament social es va accentuar durant la Gran Recessió

Les aliances entre les dretes catalanes i les espanyoles es van dur a terme amb especial intensitat durant la Gran Recessió. I l’evidència existent mostra que les causes més importants del deteriorament social que ha estat succeint a Catalunya van ser les polítiques públiques aprovades per CDC i per UDC a les Corts Espanyoles, en suport a les propostes del PP. El deteriorament del mercat de treball català, per exemple, ha estat conseqüència de la reforma laboral aprovada per CDC, UDC i pel PP a les Corts Espanyoles. I les retallades de despesa pública social a Catalunya van ser també conseqüència de la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada també per CDC, UDC i pel PP. Referir-se al dèficit o “espoli” fiscal de Catalunya per part d’Espanya (com fan molts gurus econòmics independentistes que apareixen en els majors mitjans d’informació de la Generalitat de Catalunya, TV3 i Catalunya Ràdio) com a causa d’aquest deteriorament no té credibilitat, ja que CDC, com a partit liberal que és, ha estat implementant les mateixes polítiques neoliberals a Catalunya que el PP ha estat aplicant a Espanya, i que són les mateixes polítiques que s’han estat aplicant pels membres de l’establishment conservador-neoliberal que domina la governança de l’Eurozona (des del Consell Europeu fins a la Comissió Europea i al Banc Central Europeu). Totes aquestes forces polítiques estaven actuant coherentment amb el seu ideari polític, i inclouen totes elles mesures que afavoreixen les rendes de capital a costa de les rendes del treball (veure el meu recent llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante, Anagrama, 2015).

Què passarà ara, després de les eleccions?

Avui, el partit governant de la Generalitat de Catalunya, les polítiques públiques neoliberals del qual han contribuït al gran deteriorament, probablement continuarà governant Catalunya, ja que aquest era l’acord entre CDC i ERC per establir la llista independentista Junts pel Sí. És cert que la coalició CDC i UDC serà substituïda per una coalició de CDC amb ERC, però la formació dominant continuarà sent el partit liberal CDC. I encara que aquesta coalició no té la majoria suficient per nomenar el nou president del govern, és probable que compti amb el suport del partit radical independentista, CUP, el qual ha indicat que el seu principal objectiu polític és aconseguir la independència, havent col•laborat activament amb CDC per aconseguir aquest objectiu.

És, doncs, fàcil de preveure que aquest partit (pel qual tinc gran simpatia per moltes de les seves propostes econòmiques i socials), sotmès a la gran pressió de les direccions dels moviments independentistes, com l’ANC i Òmnium Cultural, propers al govern Mas, acabarà donant suport al nomenament d’Artur Mas com a President de la Generalitat, continuant així el govern d’aquest partit a Catalunya amb consellers afegits d’ERC i independents. Vull emfatitzar que el problema que es presenta no ve causat únicament pel President Mas, sinó també pel seu partit de persuasió neoliberal, que tindrà una gran influència a les àrees econòmiques i socials del nou govern.

I el que és fins i tot més preocupant és que l’equip econòmic de CDC (i probablement del nou govern català) serà fins i tot més neoliberal que l’actual. L’economista independentista de major visibilitat mediàtica en els mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya és el Sr. Sala i Martín, un dels economistes neoliberals més extrems que apareixen en aquests mitjans, i que a partir d’octubre estarà afegint al seu programa “Classe d’economia”, de TV3, un altre de nou, en el qual continuarà promocionant el neoliberalisme. Com he indicat en diverses ocasions, TV3 i Catalunya Ràdio han estat promovent, juntament amb l’independentisme, el neoliberalisme, sense que això, sorprenentment, hagi originat una protesta de les esquerres, i encara menys de la CUP.

Un altre economista, avui en la llista d’Artur Mas Junts pel Sí, i que segurament figurarà al proper govern català, serà el Sr. Oriol Amat, ben conegut pel seu liberalisme, i que ha indicat que la nova Catalunya serà molt “business friendly”. No estic en contra que un govern desenvolupi polítiques que afavoreixin la inversió empresarial. Però aquesta expressió utilitzada en la narrativa liberal sempre ha significat la promoció de polítiques neoliberals. I, confirmant el que s’ha dit, tots els programes de promoció de la nova Catalunya independent afins a CDC, han inclòs sempre propostes i continguts de clara sensibilitat neoliberal.

El neoliberalisme de Ciutadans

Però el que emfatitzarà encara més el domini de la cultura neoliberal a Catalunya serà la victòria de Ciutadans, que és un partit liberal (pertanyent a la mateixa família i grup polític al Parlament Europeu que CDC) i que passarà a ser el major partit a l’oposició en el Parlament de Catalunya. Aquest partit és l’instrument polític de l’IBEX-35. El seu equip econòmic, dirigit pel Sr. Luis Garicano, és molt proper al de la gran patronal espanyola i catalana.

En realitat, el bloc de referència dels economistes neoliberals catalans i espanyols Nada es gratis va ser fundat pel Sr. Garicano i finançat durant molt de temps per FEDEA, el think tank de les empreses més grans de l’IBEX-35. Sumant els dos grans partits liberals (CDC amb 29 parlamentaris, i Ciutadans amb 25), el nombre de parlamentaris de persuasió liberal –afegint-hi el PP– serà de 65, només 3 parlamentaris per sota de la majoria parlamentària. Aquests partits competiran, doncs, en el seu neoliberalisme, convertint-se aquest pensament fins i tot en més dominant, ja que el primer partit de l’oposició emfatitzarà encara més les reformes laborals i l’equilibri pressupostari (causa del deteriorament del benestar del poble català) que ha implementat el govern CDC. Aquest és el panorama que s’ofereix a partir d’ara a Catalunya.

Quin és el futur de les esquerres a Catalunya?

Molt problemàtic i difícil. La coalició Junts pel Sí, liderada pel partit liberal CDC, va centrar la seva campanya electoral en el tema nacional independentista, presentant les eleccions com a plebiscitàries, la qual cosa, a més a més d’ocultar la gestió de la crisi pel govern de CDC, va desviar reeixidament la centralitat del debat electoral cap a la famosa dicotomia Sí o No a la independència, tema que previsiblement va augmentar la participació electoral (en tots dos sentits, Sí i No) d’una manera molt notable.

El creixement molt destacable de l’independentisme podria tenir un efecte positiu, ja que aquest moviment expressa un gran descontentament que existeix a Catalunya vers l’Estat espanyol, centrat en l’establishment politicomediàtic de la capital del Regne (que no té res a veure amb el Madrid popular). Aquest descontentament, per cert, és compartit per amplis sectors de les classes populars dels diferents pobles i nacions d’Espanya. Ara bé, aquest descontent s’ha expressat en el moviment independentista d’una manera predominantment identitària, defensant Catalunya i la seva cultura enfront d’Espanya i de la seva.

I aquest ha estat un dels seus grans errors, ja que aquest enfocament va mobilitzar les altres identitats a Catalunya que es van sentir amenaçades, cosa va ser aprofitada per Ciutadans i el PP com una manera d’activar aquest votant amb identitat no independentista. Es van mobilitzar així les dues Catalunyes (els catalans i “els altres catalans”), la qual cosa va impedir que els independentistes aconseguissin la majoria de vots que desitjaven, ja que els no independentistes a Catalunya són numèricament superiors als independentistes. I per aquest motiu el resultat del suposat plebiscit fou negatiu. La majoria del poble català no aprova la separació de Catalunya d’Espanya. No hi ha, doncs, un mandat per dur a terme aquesta separació. Presentar les eleccions com a independència Sí o No va ser, doncs, un gran error per als independentistes.

Ara bé, el que ha passat com a conseqüència de centrar el debat polític en el tema nacional, ha transformat completament el panorama polític de Catalunya, i pot ser que d’Espanya, en una direcció molt desfavorable per a les esquerres. El gran triomf de Ciutadans va ser degut precisament a això. La constant negativa dels partits independentistes a reconèixer l’existència de més d’una Catalunya (promovent l’eslògan “Som un sol poble”, “Som tots part del mateix poble”) ha quedat fàcilment desacreditada amb les dades electorals. El vot a Ciutadans va ser el més identitari, assenyalant el seu rebuig a l’independentisme i la seva afirmació de pertinença a Espanya. Va ser el vot més transversal, aconseguint, no obstant això, el seu màxim suport en els barris obrers, a on la majoria parla castellà.

A Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià o Cornellà va aconseguir els seus nivells de suport més alts, 23 i 24% del vot. Va ser en aquests municipis de majoria de classe treballadora a on Junts pel Sí i la CUP van aconseguir menys suport electoral. I va ser en aquests mateixos municipis a on el PSC i Catalunya Sí que és Pot (CSQP) van aconseguir percentatges més grans del vot emès. Per contra, en districtes d’una mitjana de renda superior, com Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi (a on la majoria de la població parla català), Junts pel Sí i la CUP van aconseguir els seus millors resultats, i el PSC i Catalunya Sí que és Pot els pitjors. Centrar el debat electoral en el tema nacional, forçant una elecció en termes plebiscitaris, va polaritzar l’electorat, apareixent dues Catalunyes diferenciades per classe social i per idioma parlat, qüestionant el supòsit independentista que “som tots el mateix poble”.

La via antidemocràtica a la independència

La llei electoral catalana, que és una còpia de la llei electoral espanyola, va ser una llei dissenyada pel govern Suárez, al principi de la Transició, amb l’objectiu de discriminar als territoris urbans, a on es concentrava la majoria de la classe treballadora. Fins i tot els seus propis dissenyadors així ho van reconèixer més tard. Com a conseqüència, el vot d’un ciutadà de Lleida té molt més valor que el vot d’un ciutadà que visqui a Barcelona. En realitat, el seu vot val el doble. Com a conseqüència d’aquesta falta de proporcionalitat del sistema electoral, la llista Junts pel Sí va aconseguir 62 escons, que juntament amb els 10 de la CUP, van aconseguir una majoria que segons han indicat els independentistes els permet iniciar el procés cap a la independència de Catalunya.

Si el sistema electoral fos autènticament proporcional, Junts pel Sí tindria 55 en lloc de 62 escons, i la CUP tindria 12 escons en lloc de 10, amb la qual cosa la suma d’escons (67) no aconseguiria els 68 necessaris per nomenar al nou govern català, necessitant un altre partit per aconseguir la majoria al Parlament. Aquestes dades, rarament presentades en els mitjans, mostren el caràcter antidemocràtic del procés independentista, que vol aconseguir la independència a força d’aconseguir una majoria parlamentària que no es correspon amb la majoria de la població. La constant referència dels partits independentistes, incloent la CUP, cap al seu mandat no es correspon amb la realitat.

L’alternativa sobiranista a l’independentisme

L’èmfasi en l’independentisme, en lloc del sobiranisme, ha tingut conseqüències negatives, fins i tot, per cert, per al propi independentisme. Les enquestes mostren que la majoria de catalans (al voltant d’un 80%) es consideren sobiranistes, és a dir, que desitgen tenir el dret a decidir, això és, que sigui el poble català el que decideixi la seva relació amb l’Estat espanyol. Aquesta confusió o manipulació, identificant independentisme amb sobiranisme, oculta el que és veritablement nou a Catalunya, que és l’acceptació generalitzada entre el poble català del dret a decidir o sobiranisme. Dret a decidir vol dir dret a escollir. I una alternativa, naturalment, és la independència, però no l’única.

Sense desmerèixer el mèrit dels partits independentistes que han vist créixer el suport de l’electorat d’una manera molt notable, quatre situacions expliquen que no hagin aconseguit una majoria. Una ha estat que el moviment independentista ha estat liderat per un partit de dretes, que molt hàbilment ha utilitzat aquest moviment per perpetuar-se en el poder. Ara bé, és difícil que un partit que és percebut com a responsable de les polítiques neoliberals, aconsegueixi la majoria de suports entre les classes populars. En realitat, tant CDC com ERC (que va donar suport als pressupostos d’austeritat del govern CiU) han vist disminuir el seu suport electoral.

Solament la CUP, que ha estat crítica amb el govern CiU, ha vist créixer el seu suport significativament. La captació de la direcció del moviment independentista per part del partit liberal CDC (amb el suport d’ERC) va generar un silenci eixordador de l’ANC i d’Òmnium Cultural cap a l’enorme deteriorament del benestar de la població (conseqüència de les polítiques aplicades pel partit governant) que va afectar predominantment les classes populars, d’on va procedir la majoria del vot no independentista. Per aquest motiu la majoria de les classes populars no hi van donar suport. La paradoxa és que gran part d’aquestes classes populars van votar un altre partit liberal, Ciutadans, que implementaria polítiques semblants a les imposades per CDC en cas de governar. Però la majoria dels seus votants no eren ni tan sols conscients del caràcter liberal d’aquest partit. El van votar pel seu espanyolisme, en contraposició a l’independentisme de CDC, ERC i CUP.

La segona situació, que ha dificultat l’objectiu del moviment independentista, ha estat l’aposta del moviment independentista de convertir les eleccions en plebiscitàries, la qual cosa ha dividit la població catalana entre la majoria que no vol la independència i la minoria (molt elevada, però minoria) que sí la vol. Les dues Catalunyes s’han expressat amb tota intensitat en el dia de les eleccions, i la que no vol la independència és major que la que la vol. Fer aquestes eleccions plebiscitàries ha accentuat la polarització de la població catalana.

Aquesta situació s’ha complicat encara més quan aquesta polarització de la població s’entrellaça amb altres relacionades amb l’estructuració social del país. Com he indicat abans, els sectors que no són independentistes pertanyen més a la classe treballadora que els independentistes. I aquí és a on l’independentisme ha perjudicat la causa sobiranista, fent-la fins i tot més difícil. Si l’elecció hagués estat sobre sobirania Sí o No, hagués guanyat el Sí amb una gran majoria, incloent grans sectors de les classes populars. Voler saltar-se el sobiranisme per arribar directament a l’independentisme ha portat previsiblement a aquesta situació insostenible per a l’independentisme.

L’alternativa que les esquerres haurien d’haver proposat

Si el rebuig a l’Estat central s’hagués basat més en el tema social que en el tema identitari, les possibilitats d’unir en lloc de dividir les dues Catalunyes haguessin estat més grans, ja que el rebuig a les polítiques neoliberals imposades per l’aliança de les dretes catalanes amb les espanyoles és un rebuig generalitzat, transversal i majoritari, ja que la majoria de la població catalana ha estat afectada negativament per aquestes polítiques. Això hagués requerit emfatitzar el tema social en lloc del nacional, aliant-se alhora amb les forces polítiques i moviments socials d’altres parts d’Espanya per canviar l’Estat central i l’Estat català o Generalitat, amb l’objectiu de democratitzar-los. I és en aquest context que la demanda de sobirania i dret a decidir, àmpliament aprovada pel poble català, hagués estat més reeixida i hagués comptat a més a més amb l’ampli suport dels moviments socials i polítics que estan redefinint Espanya, suport que hagués ajudat enormement les forces sobiranistes a Catalunya.

L’estratègia de l’independentisme (independència Sí o No, promoguda per la gairebé totalitat dels mitjans a Catalunya) ha fet que aquesta estratègia alternativa no fos possible. Ha dominat la visió estratègica de l’independentisme, que s’ha basat a promocionar una visió d’Espanya molt opressiva, incapaç de canviar, confonent l’establishment politicomediàtic borbònic, centrat a la capital del Regne (que té poc que veure amb el Madrid popular), amb Espanya. Qualsevol veu que oferís la possibilitat d’establir una altra Espanya i un altre Estat va ser objecte de gran hostilitat per part dels independentistes.

En realitat, durant la campanya electoral i als debats polítics, la major agressivitat d’Artur Mas va ser cap a Pablo Iglesias, que havia indicat que Podem acceptava el dret a decidir del poble català, indicant repetidament, tant a Catalunya com a Madrid, que Podem considerava Catalunya com una nació, amb el dret a l’autodeterminació. Es va referir moltes vegades a la necessitat que hi hagués un referèndum vinculant en el qual la població de Catalunya pogués decidir sobre romandre o sortir d’Espanya. Una agressivitat semblant cap a Pablo Iglesias va presentar el Sr. Antonio Baños, el nou dirigent de la CUP, el primer adversari de la qual al debat de candidats de TV3 semblava ser Catalunya Sí que és Pot més que no pas Junts pel Sí. En realitat, aquesta opció política (CSQP) va ser la més discriminada en els mitjans públics de la Generalitat (per no ser independentista) i en els mitjans privats a Catalunya (per representar una amenaça als interessos econòmics d’aquells que els posseeixen).

És sorprenent que les esquerres espanyoles, com Podemos i IU, que han indicat el seu suport a l’autodeterminació de Catalunya, siguin rebudes amb tanta hostilitat, no solament per les dretes, sinó per amplis sectors de les esquerres independentistes catalanes. Solament la polarització creada per l’independentisme explica aquesta situació, que beneficia les dretes als dos costats de l’Ebre.

No cal dir que la primera responsable d’aquesta polarització ha estat l’enorme agressivitat de l’establishment central borbònic, controlat pels dos partits majoritaris, que han estat la major causa del creixement de l’independentisme (veure el meu article “¿Por qué crece el independentismo en Catalunya?”, Público, 21.09.15). I tot i que la major hostilitat ha procedit del PP (l’hereu del franquisme), també ha aparegut en el PSOE (incloent les declaracions de Felipe González) i a tots els rotatius establerts a Madrid, des de La Razón a El País i El Mundo. D’aquí ve que sigui enormement positiu que les noves forces que estan apareixent a Espanya (i a Catalunya) s’aliïn i col•laborin per canviar Catalunya i també per canviar Espanya. Sense el segon, el primer serà molt més difícil.

Les esquerres independentistes haurien de ser conscients d’això. Em fa l’efecte que no ho són. I per aquest motiu aquestes divisions, com sempre acompanyades de grans dosis de sectarisme, estan causant un enorme dany a les classes populars tant de Catalunya com d’Espanya, afeblint així les seves defenses i instruments necessaris per defensar els seus interessos. Aquestes són les conseqüències d’anteposar els temes nacionals sobre els socials. Avui Catalunya està polaritzada i mai abans les esquerres no han estat tan febles com ara.

Veure article en PDF
Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies