ago 03

Article publicat per Vicenç Navarro a la columna “Pensamiento Crítico” al diari PÚBLICO, 3 d’agost de 2017, i en català a la columna “Pensament Crític” al diari PÚBLIC, 5 d’agost de 2017.

Aquest article critica la hipocresia que existeix a Espanya, a on tant a la narrativa oficial com a l’hegemònica es parla de la família com el centre de la societat, al mateix temps que l’Estat espanyol és dels menys sensibles cap a les necessitats de les famílies. L’article fa referència, en aquest sentit, a un estudi de gran importància que amb prou feines ha estat citat en els majors mitjans de comunicació del país. L’article analitza també les causes d’aquest oblit, que es deuen a l’excessiu poder polític i mediàtic de les forces conservadores i neoliberals, i a l’escàs poder de les esquerres i dels moviments feministes a Espanya.

La cultura conservadora que segueix molt estesa al llarg del territori espanyol sosté tot un seguit de posicions que queden fàcilment qüestionades i negades quan mirem l’evidència existent en aquest continent: Europa. Per exemple, és àmpliament cregut en cercles conservadors que és bo que la dona se centri en tenir cura de la família, mantenint-se a casa, atenent els infants, adolescents i ancians, sacrificant la seva carrera professional a fi de garantir la felicitat familiar. Aquest discurs considera que la característica de la cultura i de la societat espanyola és la centralitat de la família, considerada com el pilar de la societat, situació que, suposadament, és envejada per la majoria de països a nivell mundial. No cal dir que per família s’entén la família tradicional. Aquesta és la visió conservadora de la situació actual.

Les tossudes dades, però, mostren que Espanya és un dels països a la Unió Europea on les famílies (des de les tradicionals fins els nous tipus de família) estan més oblidades i desateses. En un estudi recent, que té gran interès (i que, com sempre, és desconegut o ignorat pels grans mitjans d’informació espanyols), publicat i resumit per les seves autores Maria Alessandra Antonelli i Valeria de Bonis a la revista Social Europe (‘How Do European Welfare States Perform?‘, 19.07.17) les autores mostren com són precisament els països mediterranis (Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia) i els països de l’est d’Europa els que tenen més oblidades les seves famílies, amb un molt limitat desenvolupament de les intervencions de l’Estat (siguin aquestes centrals, regionals o municipals) en atenció a les famílies. En tots ells el percentatge de dones integrades en el mercat de treball és baix, i en tots ells (i sembla sorprenent a primera vista) la taxa de fertilitat (el nombre de nens i nenes per dona fèrtil) és baixa. En aquests països les mesures públiques per ajudar a que la dona compatibilitzi les seves responsabilitats familiars amb els seus projectes personals són molt limitades. Les escoles bressol obertes i disponibles gairebé tot el dia (accessibles com a dret social) i els serveis domiciliaris per ajudar les famílies a tenir cura de persones amb dependència (entre d’altres mesures públiques) són molt limitats. És també en aquests països on l’home participa menys en les seves responsabilitats familiars.

És en els països nòrdics a Europa, per contra, on aquests serveis estan més desenvolupats, on el percentatge de dones al mercat de treball és més gran, on la fertilitat és més gran, i on els homes participen més en les tasques familiars.

La cura dels dos pols d’edat, infants i gent gran

Aquesta atenció diferencial a les famílies apareix també no només en els serveis educatius (escoles bressol per a nens i nenes) i domiciliaris (predominantment per a gent gran i persones dependents), sinó també en les transferències públiques, com en les ajudes familiars i en les pensions. Als països mediterranis, on les famílies suposadament representen l’eix central de la societat, aquestes transferències són baixes, de les més baixes de la Unió Europea. D’especial interès és la baixa quantitat de les pensions en comparació amb les pensions dels països nòrdics i cèntrics d’Europa, dada que sorprendrà al lector, que haurà llegit extensament que les pensions a Espanya són molt elevades per la taxa de reemplaçament del salari que tenen aquestes pensions, que és molt elevat, ignorant en aquest argument que el percentatge de reemplaçament del salari és alt, però els salaris són molt baixos, amb la qual cosa la quantitat rebuda és molt baixa. El 2016 la meitat del total de pensionistes estaven rebent pensions que els mantenien per sota del llindar de la pobresa, mentre que les pensions no contributives eren fins i tot més baixes (369 euros al mes, molt més baixes que les contributives). No així als països nòrdics on les transferències públiques i les pensions són més elevades que al sud d’Europa.

A què es deu aquest diferencial entre nord i sud d’Europa?

La resposta a aquesta bona pregunta és fàcil de veure, encara que rarament la veurà en els mitjans. I té a veure amb dues variables. Una és el poder de classe i l’altra és el poder de gènere. Es preguntarà el lector què és el poder de classe. Aquest poder és el poder que tenen les classes benestants del país (que paguen molt pocs impostos i odien que s’apliquin polítiques redistributives i polítiques fiscals progressistes que augmentin la seva contribució a les arques de l’Estat). Com a conseqüència de la pobresa de l’Estat (que té uns ingressos menors als quals Espanya hauria de tenir pel seu nivell de desenvolupament econòmic), la despesa pública, incloent-hi la despesa pública social, és molt baixa. De nou, els països mediterranis (que han estat governats per dictadures d’ultradreta durant moltes dècades, i més tard, en el període postdictatorial, per partits de tradició conservadora i neoliberal, i també per partits socioliberals que, tot i que van expandir la despesa pública social, no van corregir el dèficit d’aquesta despesa) tenen una despesa que continua sent molt baix. El més baix de la UE, després dels països de l’est d’Europa.

En aquests països les classes populars tenen poc poder. Les seves esquerres, properes al món del treball, han estat dividides i han governat poc temps (això és, per cert, també la causa del gran retard social a Catalunya, realitat ocultada per aquells que intenten explicar tal subdesenvolupament social per la seva pertinença a Espanya). Als països del nord, per contra, han governat durant la major part del període posterior a la II Guerra Mundial partits que han estat instruments del món del treball.

A més de poder de classe, cal entendre el poder de gènere com a causa del subdesenvolupament social d’Espanya (incloent-hi Catalunya)

Però dins de l’Estat del Benestar, els serveis menys finançats a Espanya són els serveis i transferències de l’Estat a les famílies, i això és degut predominantment de la debilitat de la dona a Espanya. En aquest país, família vol dir dona. Aquesta és l’arrel de l’escàs desenvolupament dels serveis de l’anomenada economia de les cures.

I és aquest escàs desenvolupament el que explica també l’escàs desenvolupament de l’economia espanyola. Sé que aquesta afirmació crearà un enrenou en aquest país. Però les dades són molt clars. A Espanya hi ha un enorme dèficit de llocs de treball en aquest sector tan important de l’economia. Si Espanya tingués en lloc d’un adult de cada deu treballant en els serveis de l’Estat del Benestar (com serveis socials, escoles bressol, serveis domiciliaris, serveis sanitaris, prevenció de l’exclusió social i de la pobresa, integració dels immigrants, educació i formació professional, formació d’educació continuada, entre d’altres), un de cada cinc com a Suècia, a Espanya es crearien uns 3,5 milions de llocs de treball, eliminant gran part de la desocupació.

Ara bé, l’estructura del poder polític i mediàtic a Espanya està conformada per homes de classe alta i mitjana-alta que creuen que és més important construir AVEs que escoles d’infància. Ho sé per experiència, perquè quan jo he tingut l’oportunitat de parlar amb ministres d’Economia i Hisenda espanyols i consellers d’Economia de Catalunya i aconsellar-los que inverteixin molt més en el que s’anomena el Quart Pilar del Benestar que en l’AVE, em miren com si no poguessin creure el que els estic suggerint (veure “El cuarto pilar del Estado del Bienestar”, Público, 15.10.09). Es requereix una revolució cultural en aquest país perquè l’economia de cures, o el que les feministes diuen, amb encert, l’economia reproductiva, sigui percebuda com una activitat central del país, tant per raons socials com econòmiques. El conservadorisme dominant la dreta i amplis sectors de les esquerres estan obstaculitzant que es resolgui un dels problemes més grans que existeixen avui a Espanya, incloent-hi Catalunya, que és la seva crisi social. Així de clar.

Veure article en PDF
Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies