Publicado en el Triangle,  7 de septiembre de 2009

Este artículo critica el sesgo conservador de los cinco rotativos de mayor difusión en España en su cobertura de los hechos ocurridos en Honduras. Describe hechos de gran importancia para entender la realidad de aquel país que han sido publicados en la prensa extranjera y que han sido ignorados o excluidos de tales medios.
La interpretació més generalitzada de perquè va haver-hi un cop militar a Hondures (reproduïda en els cinc rotatius de més tirada a Espanya) és que aquest va ocórrer per parar l’intent del President Zelaya de “perpetuar-se en el poder”. El diari més actiu en la promoció d’aquesta explicació del cop militar ha estat La Vanguardia,  donat que el seu corresponsal a Amèrica Llatina, el Sr. Ibarz, va entrevistar al general que va realitzar el cop, el General Romeo Vásquez, donant-li l’oportunitat de que justifiqués el cop, indicant que la intervenció militar era plenament constitucional, necessària per impedir que el Sr. Zelaya es perpetués en el poder. El Sr. Ibarz va entrevistar, també, al Cardenal Óscar Rodríguez Madariaga, arquebisbe de Tegucigalpa, que va justificar també el cop referint-se a la necessitat de recuperar la legalitat, interrompuda pel President Zelaya. És interessant subratllar que fa setanta anys, a Espanya, La Vanguardia, llavors anomenada La Vanguardia Española (propietat de la família Godó, que va donar suport el cop militar de 1936 a Espanya), va justificar el cop del General Franco en contra del “Frente Popular”, amb arguments semblants als utilitzats ara pels colpistes a Hondures. Segons La Vanguardia Española (18.07.40), el govern del “Frente Popular”, democràticament escollit, havia violat la Constitució, sent necessari el seu enderrocament per part del “Alzamiento Nacional”, per així recuperar la legalitat.

El biaix conservador de la cobertura mediàtica, del que ocorre a Hondures, explica que cap d’aquells cinc rotatius hagi entrevistat a personalitats hondurenyes conegudes per la seva oposició al cop militar. D’haver-ho fet, tal com ho han fet diversos mitjans als EUA, els lectors d’aquests rotatius tindrien informació que avui no tenen. A més d’entrevistar al Cardenal procolpista, Oscar Rodríguez Madariaga, La Vanguardia podria haver entrevistat, per exemple, a l’Arquebisbe hondureny de Copán, el Sr. Luis Alfonso Santos Villena, qui, en les entrevistes que va donar al Catholic News Service (04.08.09) i a la cadena de televisió CNN (06.08.09), va indicar que “alguns diuen que Manuel Zelaya va amenaçar a la democràcia en proposar canviar la Constitució. Però els pobres d’Hondures saben que Zelaya va pujar el salari mínim. Això és el que coneixen. Del que són conscients és de que va defensar als pobres. Aquesta és la raó de perquè ara estan al carrer, bloquejant carreteres i demanant la tornada de Zelaya”. El President Zelaya, entre moltes mesures populars, va doblar el salari mínim, mesura que el va enfrontar a la patronal hondurenya; va proveir menjars gratuïts a les escoles (el 72% dels nens hondurenys, en zones rurals, tenen problemes de malnutrició) i va vetar la proposta de l’Assemblea Nacional de prohibir la utilització de la píndola postcoital. Aquestes polítiques van canviar l’actitud de les classes populars cap al Govern Zelaya. Tal com va assenyalar el dirigent pagès Rafael Alegría, “Zelaya va donar esperança al poble ”. Els sindicats i pagesos així com la població indígena van anar donant suport a Zelaya, el qual, pel fet de procedir de l’establishment hondureny, havia tingut aquells sectors en contra. Però en la mesura que aquestes forces populars van anar donant suport a Zelaya, l’oligarquia es va anar mobilitzant per tal d’aturar aquest procés. Tal com va indicar l’Arquebisbe Luis Alfonso Santos “és un error assumir (com fan els mitjans) que Hondures tingués una democràcia i que l’Assemblea Nacional representés a la majoria de la població hondurenya. De fet, mai no va haver-hi democràcia a Hondures. El que tenim és un sistema electoral, en el que a la població se li ofereix l’oportunitat d’escollir entre uns candidats, que han estat escollits per l’elit política. La població no està representada ni per l’Assemblea ni per la Cort Suprema, totes elles escollides pels rics del país. Som el país més corrupte de Centreamèrica. No podem dir que tinguem una democràcia en la que la població participi en les decisions”. En realitat, fins i tot el Departament d’Estat dels EUA en el seu informe sobre els Drets Humans a Hondures de 2008, va indicar que a Hondures, “encara que la Constitució parla d’un sistema jurídic independent, tal sistema està molt poc finançat amb escassos recursos, subjecte a una corruptela clientelar i a múltiples influències polítiques. La Cort Suprema nomenada pels dos grans partits no té autonomia i està clarament influenciada políticament, dins d’una cultura de corrupció”. Va ser aquesta Cort Suprema la que va ordenar la detenció del President, seguint els ordres dels dos partits polítics que dominaven l’Assemblea Nacional.

El nou President, Roberto Micheletti, va ser una veu poderosa durant la dictadura militar i el govern autoritari que va seguir desprès. Segons el The New York Times (08.08.09), el seu cap de campanya en les darreres eleccions, Billy Joya, va ser dirigent de la policia política en els anys vuitanta, responsable de les tortures i desaparicions que van caracteritzar aquell període. Avui és assessor del nou govern colpista en temes de seguretat. Com va assenyalar l’Arquebisbe Luis Alfonso “les persones darrere del cop no eren demòcrates. Ells van conspirar abans, per preparar el cop i després van trobar els arguments per justificar-lo. A ells no els importa que hi hagin nens morint de fam o persones morint en els hospitals per manca de medecines” (entrevista del 29 de juliol en la ràdio jesuïta Progreso). El nou govern ha iniciat una brutal repressió, que no ha pogut parar les contínues mobilitzacions populars i vagues en contra del cop.

Als EUA el màxim defensor del govern colpista és l’advocat Lanny Davis, que representa la Cambra de Comerç d’Hondures i que va ser, en el seu dia, el representant legal de la dictadura pakistanesa del general Musharraf. Avui assessora, també, al món empresarial nord-americà en el seu intent de fer fracassar la proposta de llei que facilitaria la sindicalització dels treballadors als EUA. Va ser també assessor del President Clinton, i de la candidata Hillary Clinton, la qual, avui, és la persona del govern d’Obama més tolerant amb el govern colpista. Totes aquestes dades són desconegudes pels lectors d’aquells cinc rotatius.

Ver artículo en PDF