des 10

Publicat en la revista EL TRIANGLE, 7 de desembre de 2009

Aquest article descriu les arrels històriques de la corrupció de les dretes a Espanya, que es basa en el maridatge que va haver-hi entre el món empresarial i l’estat dictatorial que va crear una cultura de corrupció que encara roman en les diferents nacionalitats i regions del país. S’analitza el cas Millat a Catalunya com a exemple d’això. La diferència important entre la dictadura i el present sistema democràtic és que en aquest últim, moltes d’aquestes corrupcions acaben als tribunals.

La dictadura que es va implantar a Espanya des de l’any 1939 fins a l’any 1978 es coneix en el nostre país com la dictadura franquista, implicant que va ser una dictadura d’un general, el General Franco, i el seu exèrcit. Aquella dictadura, no obstant això, va ser molt més que una dictadura militar. Va ser predominantment una dictadura de classe, en la qual la burgesia del país (en les seves diferents dimensions: agrícola, industrial i financera), va utilitzar l’Exèrcit per a parar les reformes proposades per un govern democràtic, que afectaven als seus privilegis. Estat i burgesia en aquella dictadura estaven clarament entremesclats, establint-se un maridatge entre l’estat i grans sectors de la classe empresarial (la gran patronal i la Banca), basat en la corrupció. Aquesta era una pràctica generalitzada de la qual, les grans famílies i grans blocs econòmics a Espanya es van beneficiar enormement.

La transició, mal anomenada modèlica, de la dictadura a la democràcia, va canviar algo aquesta cultura de la corrupció, encara que continua molt accentuada en grans sectors de la burgesia espanyola (de totes les nacionalitats i regions d’Espanya) com ho testifiquen, entre molts altres exemples, el cas Gürtel i la seva connexió amb la dreta espanyola, i el cas Millet i la seva connexió amb la dreta catalana. La joventut hauria de saber que durant la dictadura va haver-hi milers i milers de casos Gürtel i casos Millet. La diferència –una diferència molt important- és que ara bastants acaben als tribunals, com ha ocorregut en aquests casos, mentre que durant la dictadura cap va acabar-hi. És interessant assenyalar, referent a això, que una de les primeres coses que va fer Félix Millet quan va arribar la democràcia va ser transferir part dels seus fons a comptes secretes a Suïssa. Abans no creia que li fes falta. Podia dipositar els fruits del seu lladrocini en qualsevol banc o caixa espanyola sense cap temor. Però quan va venir la democràcia, la burgesia tenia la por que les esquerres poguessin interrompre aquelles pràctiques corruptes. Però a Catalunya va guanyar la dreta, que va governar durant vint-i-tres anys.

La burgesia catalana, sectors de la qual s’autodefineixen com catalanistes, havia tingut relacions privilegiades amb aquell estat feixista. Recolzà amb tots els seus mitjans el cop militar que els va protegir de les forces democràtiques, que probablement els haguessin empresonat, i confiscat els seus béns. El pare de Félix Millet, un burgès catalanista de la democràcia cristiana catalana (i director del diari catòlic conservador El Matí) no va tenir cap dubte, com tampoc el va tenir la majoria de la burgesia catalana, en fer prevaldre els seus interessos de classe als de la nació catalana, donant suport al cop militar que va establir un genocidi cultural contra Catalunya. Es va convertir en un home de confiança del dictador a Catalunya. Va ser, també, President del Banc Popular. Tal burgesia va engegar un projecte, tolerat pel dictador, d’establir un catalanisme conservador, eliminant qualsevol senyal de catalanisme laic i progressista. Part d’aquest projecte va ser l’Orfeó Català, el qual va dirigir el pare del Sr. Millet en 1951.

Es pot veure aquests dies una interessant exposició a Figueres de com els grans noms de la burgesia catalana (tals com els dirigents de la Lliga, així com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Pella i Morgues, i altres) van depurar tots els elements progressistes del catalanisme progressista i laic. Es va silenciar així el fet que les societats corals, per exemple, havien estat la veu de la classe obrera a Catalunya, i que els joves republicans ballaven sardanes amb un ampli repertori de narratives revolucionàries, escrites pel major compositor de sardanes, el pare del sardanisme, Pep Ventura, definit per la història tergiversada del sardanisme (que ha purgat els seus orígens populars i obrers), com “un home d’origen humil”, expressió utilitzada per la burgesia per a definir a una persona d’origen obrer. Va ser aquesta visió d’un catalanisme burgès i conservador, de caràcter essencialista i fonamentalista, que va ser promogut per la dreta catalana, que va governar a Catalunya durant la majoria del període democràtic.

Millet fill va succeir al pare i va mostrar no tenir cap conflicte d’interessos entre ser membre del consell director del FAES (el centre aznarià d’estudis del pensament profundament conservador nacionalista espanyol) i ser President de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, President de l’Orfeó Català, vice-President del Consorci del Palau de la Música Catalana i dirigent de moltes altres institucions catalanistes importants, estant també en la direcció del Liceu (que encara té una placa en honor del feixisme), el Cercle Eqüestre, i moltes altres institucions de l’establishment català. En definitiva, era una de les 400 persones integrants de les famílies que, segons havia indicat el propi Millet junior, han regit i governat Catalunya durant setanta anys. L’oasi català, durant el període democràtic, estava basat en una repressió que reproduïa l’enorme domini de classe que es perpetuava a força d’un sistema de xarxes clientelars, de la que CIU era la seva branca política. Duia raó l’ex fiscal Jiménez Villarejo quan en una entrevista a El Punt, assenyalava que “el cas Millet no és res altre que la continuació dels casos de corrupció de CIU” (23.10.09). El favoritisme a les empreses que pagaven un “impost” al partit (cas Caric), les famoses concessions a la Loteria de la Generalitat (cas Casinos), el cas de la Banca Catalana, el cas Anheuser Busch, el cas de “l’empresari modèlic” Javier de la Rosa, el cas Treball, el cas Turisme, el cas Adigsa, i molts altres casos són els precedents del cas Millet. D’aquí que els dirigents d’aquest catalanisme burgès estiguin preocupats i que vegin que la seva Catalunya està sent qüestionada. No és Catalunya, no obstant això, sinó la seva Catalunya la que ho està.

Veure article en PDF

Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies