Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLIC, 6 d’agost de 2010
Aquest article assenyala que les crítiques que s’estan fent al govern tripartit català (a causa de les inevitables tensions en un govern de coalició) tradueixen una manca de coneixement de la dinàmica de governs de coalició, que són la majoria dels governs a la UE. L’article també mostra que el gran domini del tema nacional i identitari als mitjans d’informació ha ignorat les grans reformes socials realitzades per tal govern.
Una percepció sobre el govern tripartit català bastant generalitzada en amplis sectors intel•lectuals de Catalunya és que és un govern poc cohesionat que es baralla constantment, donant una imatge de tensions internes i desunió que condueix a una paràlisi que està frenant el desenvolupament del país. Molts articles subratllen i promouen aquesta percepció, reproduïda també per gran nombre de tertulians que (no sempre amb motivacions merament informatives) promouen aquesta imatge.
Tal percepció, però, tradueix una manca de familiaritat amb l’experiència existent en altres països governats per coalicions de diversos partits. L’escassa experiència democràtica a Espanya i a Catalunya (on hi va haver una experiència cabdillista durant quaranta anys) i una experiència presidencialista (que alguns han anomenat “caciquista”) del govern Pujol, ha donat una visió molt deformada del que és democràcia. La nostra experiència, anterior al 2003, era més l’excepció que la regla a l’Europa democràtica. En realitat, la pluralitat en el govern, amb el debat intens i fins i tot acrimònic dins de la coalició de govern és la regla, més que l’excepció a la Unió Europea. És per això que molts dels comentaris i articles escrits sobre aquest tema reflecteixin una ignorància del que passa a la UE i una limitada experiència democràtica.
Per paradoxal que això sembli, el multipartidisme del govern de la Generalitat ha estat més enriquidor que l’experiència presidencialista monocolor (o gairebé monocolor) dels governs anteriors catalans, o fins i tot dels governs espanyols anteriors i presents. I el millor exemple el tenim en el govern PSOE. El fet que les polítiques públiques del govern tripartit siguin (objectivament) més progressistes que les realitzades pel govern socialista espanyol, es deu, en gran part, al fet que el govern espanyol ha preferit governar sol (amb aliances variables, llei per llei) a governar en coalició o en aliança estable amb altres partits a la seva esquerra. Si el PSOE hagués governat amb IU-IC, ERC i BNG, avui l’estat del benestar espanyol estaria menys subfinançat i endarrerit que el que avui tenim. En canvi, el govern PSOE s’ha aliat sovint amb les dretes catalanes (CiU) i basques (PNB), que han estimulat les dimensions neoliberals del seu equip econòmic.
D’altra banda, les tensions inevitables i productives no han de crear paràlisi. En realitat, durant el període 2003-2010, s’han aprovat moltes més lleis, i s’han fet moltes més reformes substancials de l’estat del benestar a Catalunya, així com en moltes altres àrees (que van des del propi Estatut a les Universitats) que en el període equivalent anterior (1996-2003) del govern CiU. En les àrees socials, per exemple, la despesa pública social (que cobreix les transferències i els serveis públics -com sanitat, educació, escoles bressol, recursos domiciliaris, habitatge protegit, entre d’altres, de l’estat del benestar) ha augmentat molt més ràpidament durant el govern tripartit que durant el govern anterior. Les dades parlen per si mateixes. El dèficit de despesa pública social que Catalunya tenia amb la mitjana de la UE-15, que havia augmentat de 2.520 euros estandarditzats (per fer comparable la capacitat adquisitiva de l’euro entre països de diferent nivell de vida) per habitant el 1999, a 2.747 el 2004, descendir a 2.658 el 2007, últim any que l’agència de recollida de dades Eurostat publica les dades per a la UE. El descens de tal enorme dèficit ha passat en totes les àrees socials. En realitat, el gran èxit (ignorat o desconegut en gran nombre de mitjans) del govern tripartit ha estat en les àrees socials, que han ocupat molt menys espai mediàtic que els temes nacionals i identitaris. Per això les dretes han emfasitzat els últims temes a raó dels primers, èmfasi facilitat pel biaix conservador i neoliberal de la majoria de mitjans d’informació i persuasió del país, inclosos els mitjans públics de la Generalitat. Aquests últims han estat controlats i instrumentalitzats per forces sobiranistes nacionalistes (en part heretades del govern convergent anterior) que han promocionat els temes identitaris per sobre dels temes socials. D’aquí l’escassa visibilitat dels canvis socials ocorreguts a Catalunya.
Veure article en PDF