feb 23

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL DEBAT, 21 de febrer de 2011

Aquest article critica la cobertura de l’anomenada revolució egípcia per part dels grans mitjans d’informació que s’han centrat en la mobilització de joves -la majoria professionals i llicenciats universitaris- i la seva utilització de les noves tecnologies de la comunicació, ignorant les mobilitzacions obreres al llarg del territori egipci que han estat les que, en realitat, han estat determinants en la dimissió del dictador. L’article detalla la naturalesa d’aquestes mobilitzacions que representen la major amenaça a la supervivència de la dictadura egípcia, la qual cosa explica que una de les primeres mesures preses per la Junta Militar hagi estat la prohibició taxativa de vagues i reunions de treballadors sindicalistes.
La caiguda del dictador Mubarak com a resultat de la mobilització popular és un motiu d’alegria per a tota persona amb sensibilitat democràtica. Però aquesta mateixa sensibilitat democràtica hauria de conscienciar-nos que la versió del que va passar en aquell país que ha aparegut en els mitjans d’informació de major difusió internacional (des d’‘Al Jazeera’ al ‘The New York Times’ i la CNN) és incompleta o esbiaixada, ja que respon als interessos que els financen. Així, la imatge general promoguda per aquells mitjans és que tal esdeveniment es deu a la mobilització dels joves, predominantment estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han utilitzat molt exitosament les noves tècniques de comunicació (Facebook i Twitter, entre d’altres) per organitzar-se i liderar aquest procés, iniciat, per cert, per la indignació popular en contra de la mort a la presó, com a conseqüència de les tortures sofertes, d’un d’aquests joves.
Aquesta explicació és enormement incompleta. En realitat, la suposada revolució no es va iniciar fa tres setmanes i no va ser iniciada per estudiants i joves professionals. El passat recent d’Egipte es caracteritza per lluites obreres brutalment reprimides que s’han incrementat aquests darrers anys. Segons l’Egypt’s Center of Economic and Labor Studies només al 2009 van existir 478 vagues clarament polítiques, no autoritzades, que van causar l’acomiadament de 126.000 treballadors, 58 dels quals es van suïcidar. Com també va passar a Espanya durant la dictadura, la resistència obrera democràtica es va infiltrar als sindicats oficials (els dirigents dels quals eren nomenats pel partit governant, que sorprenentment havia estat acceptat en el si de la Internacional Socialista), jugant un paper clau en aquelles mobilitzacions. Milers i milers de treballadors van deixar de treballar, inclosos els treballadors de la poderosa indústria de l’armament, propietat de l’Exèrcit. S’hi van afegir també els treballadors del Canal de Suez (6.000 treballadors), i, per fi, els empleats de l’administració pública, incloent-hi metges i infermeres (que van desfilar amb els seus uniformes blancs) i els advocats de l’estat (que van desfilar amb les seves togues negres). Un dels sectors que va tenir major impacte en la mobilització va ser el dels treballadors de comunicacions i correus, i del transport públic.
Els centres industrials de Asyut i Sohag, centres de la indústria farmacèutica, energia i gas també van deixar de treballar. Les empreses Sharm El-Sheikh, El-Mahal Al Kobra, Dumyat i Damanhour, centres de la indústria tèxtil, mobles i fusta, i alimentació també van parar la seva producció. El punt àlgid de la mobilització obrera va ser quan la direcció clandestina del moviment obrer va convocar una vaga general. Els mitjans d’informació internacionals es van centrar en el que passava a la Plaça Tahrir del Caire, ignorant que aquesta concentració era la cúspide d’un iceberg escampat per tot el país, centrada en els llocs de treball, clau per a la continuació de l’activitat econòmica i als carrers de les majors ciutats d’Egipte.
L’Exèrcit que era, i és, l’Exèrcit de Mubarak, no estava segur de poder controlar la situació. En realitat, a més de la paralització de l’economia, tenien temor d’una revolta interna, ja que la majoria de soldats procedien de famílies molt pobres, de barris obrers, els veïns dels quals estaven al carrer. Comandaments intermedis de l’exèrcit simpatitzaven també amb la mobilització popular, i la cúpula de l’exèrcit (propera a Mubarak) va sentir la necessitat de separar-se d’ell, per salvar-se a ells mateixos. És més, l’Administració Obama, que al principi havia estat en contra de la dimissió de Mubarak va canviar i va pressionar perquè aquest se’n anés. El govern federal ha subvencionat amb una quantitat de 1.300 milions de dòlars l’any l’Exèrcit d’aquell país i aquest no podia ignorar el que el secretari de defensa dels Estats Units, Robert Gates estava exigint. D’aquí que el director de la CIA anunciés que Mubarak dimitiria i tot i que es va endarrerir unes hores, Mubarak va dimitir.
No cal dir que els joves professionals que van fer ús de les noves tècniques de comunicació (només un 22% de la població tenen accés a internet) van jugar un paper important, però és un error presentar aquelles mobilitzacions com a conseqüència d’un determinisme tecnològic que considera la utilització de tecnologia com el factor determinant. En realitat, la desaparició de dictadures en un període de temps relativament curt, com a resultat de les mobilitzacions populars, ha passat constantment. L’Iran (amb la caiguda del Xa), el mur de Berlín, la caiguda de les dictadures de l’est d’Europa, entre altres casos, han caigut, una darrere l’altra, per mobilitzacions populars sense que existís Internet. I el mateix va passar a Tunísia, on, per cert, la resistència de la classe treballadora, també va jugar un paper fonamental en la caiguda del dictador, on el seu el partit va ser també sorprenentment admès a la Internacional Socialista.
El futur, però, comença ara. És improbable que l’Exèrcit permeti una transició democràtica. Permetrà establir un sistema multipartidista, molt limitat i supervisat per l’Exèrcit, per al qual, l’enemic número u no és el fonamentalisme islàmic (encara que així el presenta l’Exèrcit, per tal d’aconseguir el suport del govern federal dels Estats Units i de la Unió europea), sinó la classe treballadora i les esquerres, que són les úniques que eliminarien els seus privilegis. No oblidem que les classes dominants de l’Iran, l’Iraq i l’Afganistan, van donar suport al radicalisme musulmà (amb el suport del govern federal dels Estats Units i d’Aràbia Saudita) com a manera de parar a les esquerres. Una de les primeres mesures que ha pres la junta militar ha estat la de prohibir les vagues i les reunions dels sindicalistes. No obstant, aquesta mobilització obrera tot just va aparèixer en els majors mitjans d’informació.

Veure article en PDF

Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies