nov 15
Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLIC, 13 de novembre de 2011

Aquest article senyala que el gran dèficit de la despesa pública social que té Catalunya no es deu primordialment al dèficit fiscal, sino al dèficit social resultat que les aportacions, tan a l’Estat central com a la Generalitat (que afecten els diners que rep la Generalitat) no es realitza equitativament, sino que les rendes superiors i les rendes del capital no estan contribuint com la resta de la població i les rendes del treball. Alguns dels partits que utilitzen més l’argument del dèficit fiscal són els que recolzen politiques fiscals regressives que creen aquest dèficit social. Tan l’Estat central com la Generalitat tenen la capacitat fiscal per corregir aquesta situació.
Un dogma àmpliament promogut per l’establishment català de sensibilitat nacionalista conservadora (reproduït per gran part del mitjans públics d’informació de la Generalitat) és que el gran retard de la despesa pública a Catalunya (Catalunya té la despesa pública (incloent la social) més baixa de la UE-15 (el grup de països més desenvolupats de la UE)) es deu al dèficit fiscal, que alguns defineixen com “l’espoli a Catalunya per part d’Espanya”. Això constantment es reprodueix en articles, tertúlies, conferències i altres fòrums mal anomenants com debats. Les dades, en canvi, mostren que el gran retard social de Catalunya no es deu primordialment a l’espoli nacional, sinó a un altre tipus d’espoli del qual deliberadament aquell establishment no en vol ni sentir parlar. Aquesta altra causa no apareix ni en els mitjans de major difusió, ni a les tertúlies, ni a TV3 o Catalunya Ràdio.
Però anem per parts i mirem primer si les dades confirmen veure si aquest retard es deu al dèficit fiscal. Segons les pròpies xifres proveïdes pel nou govern de la Generalitat, aquest dèficit fiscal representa aproximadament un 9% del PIB de Catalunya, la qual cosa és un percentatge molt elevat i que representa una resta de recursos disponibles per Catalunya. Ara bé, segons les xifres del mateix govern l’aportació de Catalunya a l’estat espanyol per pagar les despeses comunes, així com el corresponent a la solidaritat amb altres parts d’Espanya, hauria de ser al voltant del 4% del PIB. El dèficit fiscal net, per tant, seria de 5 punts del PIB (9-4).  Aquesta és, aleshores, la xifra real del dèficit fiscal. Mirem ara quin és el dèficit social de Catalunya.
Catalunya no és un país pobre. Ans al contrari, és més ric que el promig de la Unió Europea dels quinze (el PIB per càpita català és el 110% del PIB per càpita de la UE-15). En canvi, la despesa pública social per habitant, que cobreix totes les transferències i serveis públics de l’estat del benestar català, tals com sanitat, educació, serveis d’ajut a les persones amb dependència, escoles bressol, habitatge social i altres, és el més baix de la Unión Europea del quinze, juntament amb Espanya, i és només el 74% del promig de la Unió Europea dels quinze. Si en lloc de ser el 74% fora el 110%, Catalunya es gastaria el 29% del PIB en despesa pública social. Això vol dir que tenim un dèficit del 12% del PIB, ja que ara es gasta el 17% del PIB i hauria de gastar-se el 29% del PIB, segons li correspon pel seu nivell de riquesa. Aquest és el dèficit de despesa pública social de Catalunya. Aleshores, si no tinguéssim el dèficit fiscal (5% del PIB), cobriríem menys de la meitat d’aquest dèficit social (que és el 12% del PIB), aquí està el problema. A què es deu aquest 7% de dèficit? I la resposta és d’allò del que no es parla.
Catalunya està dividida en classes socials. La majoria de la població adulta treballa. Doncs bé, els catalans que treballen i estan en nòmina ja paguen en impostos uns percentatges semblants als que paguen els seus homòlegs a la Unió Europea del quinze (és lleugerament inferior, però no gaire més). En canvi, el que paguen les grans fortunes, les grans empreses que guanyen més de 150 milions d’euros a l’any (que representen menys del 0.12% de totes les empreses) i la banca, és molt menys que el que paguen els seus homòlegs a la Unió Europea dels 15. I el mateix passa amb el 3% superior de les rendes del país, que obtenen els seus ingressos de les rendes del capital i no del treball. La diferència entre la declaració de renda nominal i la real és enorme, perquè el número de deduccions, oportunitats legals i altres il•legals de deixar de pagar impostos, és molt gran a Catalunya i a Espanya. Aquests grups no utilitzen els serveis públics de l’estat del benestar (envien els seus fills a les escoles privades i utilitzen la sanitat privada) i el fet de que no paguin a l’estat i a la Generalitat el que haurien de pagar, fa que l’estat del benestar de la majoria dels catalans estigui molt poc desenvolupat. Això és el que es solia anomenar com espoli de classe, del qual ningú ara en parla. La Generalitat té els mitjans per resoldre aquests temes, tant a nivell de Catalunya com a nivell d’Espanya. En realitat, els impostos del capital i de les rendes superiors han anat baixant i les despeses públiques, incloent les socials, com sanitat i educació, han anat baixant. I d’això tampoc se’n parla.
Les forces nacionalistes, que degut al control que exerceixen sobre els mitjans son hegemòniques a Catalunya, belluguen les senyeres per amagar la enorme injustícia social, una situació a la que les classes populars (la classe treballadora –terme que gairebé no es fa servir en el llenguatge polític i mediàtic del país- i la majoria de les classes mitjanes) no reben els serveis públics que es mereixen degut a que les rendes del capital no paguen el que haurien de pagar i la burgesia, petita burgesia i classe mitjana professional de renda alta no contribueixen en la mateixa mesura en que ho fan els seus homòlegs del centre i el nord d’Europa.
De fet, Catalunya i Espanya son els països amb mes desigualtats de renda. Segons les últimes dades facilitades per l’agència d’estadística de la Unió Europea, Eurostat, Catalunya i Espanya son els països en que les rendes superiors es distancien més de les rendes mitjanes i baixes.
I allò es degut al escàs impacte redistributiu de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, un altre cop, el menys redistributiu de la UE-15. Com a conseqüència, l’impacte redistributiu de les polítiques públiques es molt menor. El 24% dels catalans serien pobres (el 60% de la mitjana de renda del país) si no fos per l’existència de l’Estat del Benestar. Però aquest percentatge baixa al 20% (tan sols quatre punts de reducció quan s’hi inclou l’Estat de Benestar). A Suècia, passa de 27% a 13%, 14 punts de reducció.
D’aquí vé la polarització de l’Estat del Benestar. Catalunya està dividida. Per un costat, hi ha les classes de rendes superiors i per l’altre, tota la resta. Els primers i el seu establishment mediàtic i intel•lectual assumeixen erròniament que el primer grup representa a Catalunya, i els seus interessos son els interessos de Catalunya. Però les dades mostren que els seus interessos no afavoreixen a la majoria del poble català. Ans al contrari, es contraposen. Això es la realitat oculta en el discurs conservador i liberal (de fet neoliberal) que domina la cultura mediàtica i política del país.
Veure article en PDF
Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies