Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL DEBAT, 6 de gener de 2011
Aquest article critica l’argument de que les retallades dels drets socials i laborals dels països de l’Eurozona es necessiten per salvar l’euro, tal i com el pensament neoliberal (dominant en les cultures polítiques i mediàtiques dominants a la Unió Europea) indica.
Hi ha una frase, “l’euro està en perill”, que es reprodueix constantment en els mitjans de major difusió, la majoria dels quals pertanyen a la sensibilitat neoliberal. Aquesta frase, generada en els establishments financers i polítics de l’Eurozona, assenyala que la seva moneda està en crisi i que, tret que s’implementin canvis profunds amb els dèficits i el deute públic dels Estats, reduint dramàticament la seva despesa pública i la seva protecció social, l’euro desapareixerà. D’aquí la crida al arravatament per estrènyer-se el cinturó (sobretot de les classes populars) i salvar tal moneda. Sota aquesta excusa s’està reduint la protecció social i desmuntant l’Estat del Benestar dels països de l’Eurozona, privatitzant.
Tal mobilització, però, té molt poc a veure amb l’euro. En realitat, es miri com es miri, l’euro ha estat i continua estant fort. I algunes empreses exportadores de l’Eurozona diran, amb raó, que està massa fort, dificultant les exportacions dels seus productes. Només cal mirar la taxa de canvi de l’euro amb altres monedes. Mentre que el dòlar, el ien i la lliura esterlina han anat baixant, l’euro s’ha mantingut. Durant el col•lapse de Lehman Brothers el dòlar va baixar gairebé en picat, però l’euro es va mantenir. Qualsevol turista europeu pot donar testimoni. EE.UU. es va convertir per a un europeu en un país més barat que la majoria de països de l’Eurozona, i continua sent-ho avui.
És cert que l’euro s’ha anat devaluant una mica, però no tant respecte al dòlar o la lliura esterlina, sinó enfront de les altres monedes europees, especialment les monedes de Suècia, Noruega i Suïssa, així com la moneda dels països emergents com Brasil, la Xina i la Índia. Les reduccions de despesa pública, incloent la despesa pública social, tenen, doncs, poc a veure amb el valor de l’euro, tot i tota l’allau ideològica neoliberal emmascarada com a rigor.
El valor de l’euro depèn, primordialment, d’un fet que roman gairebé ocult en els mitjans de major difusió, i és el comportament del Banc Central Europeu (BCE) que anteposa el projecte de controlar la inflació per sobre de qualsevol altre objectiu. En realitat és el seu únic objectiu, aconseguit a costa de no fer una altra funció que realitzen altres bancs centrals: estimular l’economia. És a dir, el BCE per salvar l’euro està, amb el seu comportament, destruint l’economia dels països de l’Eurozona, condemnant-los a una Gran Recessió i aviat a una Gran Depressió.
El BCE, tot i que és l’únic banc central que pot imprimir diners en l’Eurozona, imprimeix pocs diners, mantenint així la inflació baixa. Per complicar encara més la cosa, manté uns interessos bancaris alts, dificultant més la disponibilitat del crèdit, de manera que, l’activitat econòmica es redueix, el creixement econòmic s’alenteix, i apareix la recessió. En altres paraules, per salvar l’euro el BCE està destruint a les economies de l’Eurozona.
Darrere d’aquesta frase “s’ha de salvar l’euro” hi ha, però, uns interessos molt concrets i específics: aconseguir defensar els interessos de la banca, i molt especialment de la banca europea per a la qual l’eliminació de la inflació és el seu objectiu únic. Això explica que estiguem on estem, amb una inflació baixa i amb una desocupació enorme i una economia de recessió. I tot, per salvar, no tant a l’euro, sinó a la banca. A la banca, la recessió actual li està anant molt bé. Segons Ronald Janssen, economista que assessora els sindicats belgues, els beneficis bancaris a la zona euro han crescut astronòmicament, aconseguint 50.000 milions d’euros el 2010, i 27.000 milions d’euros en la primera meitat d’enguany.
Tot això a costa d’un enorme creixement de la pobresa en la majoria de països de l’Eurozona, i notable descens de la capacitat adquisitiva de la majoria de la població. Una mica igual ha passat a Espanya. És lògic, doncs, que segons les últimes enquestes publicades, ni més ni menys que el 70% de la població espanyola creu que l’euro ha estat més negatiu que positiu per a Espanya. Seria convenient que s’iniciés un debat a Espanya sobre si seria o no aconsellable per a Espanya continuar en l’euro. Hi ha arguments a favor de continuar utilitzant l’euro com la moneda espanyola. Però també hi ha costos, i alguns d’ells molt elevats (com l’atur entre els joves d’un 45%) que haurien de entrar en aquesta discussió. I, tanmateix, no han aparegut en el debat veus que subratllin aquests costos, no perquè no existeixin, sinó perquè els autors que les sostenen no tenen espai per poder presentar-les en els grans mitjans d’informació i persuasió. Així de incompleta és la democràcia espanyola.
Veure article en PDF