Publicat al Diari Semanal EL TRIANGLE, 10 febrer 2009
El vicepresident i ministre d’Economia Pedro Solbes, s’ha mostrat satisfet per no haver augmentat la despesa pública. La realitat, però, és que la nostra despesa pública és molt menor que la que caldria.
La discussió sobre el finançament autonòmic a Espanya s’ha centrat fins fa poc en la distribució dels fons estatals entre les CC.AA., havent-se creat grans tensions que s’han utilitzat per animar la catalanofòbia que es políticament rentable a varies parts d’Espanya. Per aquest motiu el debat s’ha entrat fins ara en la distribució del pastís espanyol ocultant que el problema major és la grandària del pastís que és enormement insuficient. La despesa pública com percentatge del PIB és de les més baixes de la Unió Europea dels Quinze, el grup de països d’un nivell de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol. El mateix passa amb la despesa pública social, que cobreix els serveis i transferències de l’Estat del Benestar espanyol, tals com sanitat, educació, habitatge, escoles d’infància, serveis de dependència, ajudes a les famílies i altres. Tal despesa és de les mes baixes de la UE-15.
Les CC.AA. són les que pateixen més aquestes insuficiències, doncs són les responsables de gestionar la majoria de l’estat del benestar. Excepte la Seguretat Social, tots els serveis i transferències de tal estat els gestionen les CC.AA. Aquesta ha estat la característica major de l’estat de les Autonomies. Però l’Estat Central no ha descentralitzat el finançament, escudant-se en la necessitat del Govern Central de redistribuir els fons públics estatals entre les CC.AA. per a garantir l’equitat. Però tal situació ha ocultat un problema molt major, que és la falta de voluntat política dels successius governs espanyols a recaptar els recursos necessaris perquè Espanya es gasti en el seu estat del benestar la despesa pública que s’hauria de gastar en tals serveis i transferències per a arribar al nivell que li correspon pel grau de desenvolupament econòmic que té. El nivell de riquesa d’Espanya és semblant al del grup de països de la UE-15. El PIB per càpita és el 92% del promig de la UE-15. I en canvi, la despesa pública social per habitant continua sent una de les mes baixes de la UE-15 (només un 62% del promig de la UE-15). Si en lloc d’un 62% ens gastéssim un 92% del promig de la UE-15, representaria un increment de 52.000 milions d’euros. Aquest és, a grosso modo, el dèficit de la despesa pública social d’Espanya. (veure Navarro, V. (coord.) La Situación Social en España. Volum II. Biblioteca Nova. 2008). Trenta anys després de la mort del dictador, i encara estem a la cua de la UE-15. I les CC.AA. són les que ara pateixen en carn viva tals dèficits. I Catalunya encara pateix més per la discriminació històrica.
El Ministre Solbes, segons sembla, no ha estat conscient de la gravetat de tal dèficit social. La seva trajectòria política així ho demostra. Quan va ser el Ministre d’Economia del govern Felipe González en el període 1993-1996 va reduir la despesa pública per habitant d’una manera molt notable amb el suport de CIU. La necessària reducció del dèficit de l’estat es va fer reduint la despesa pública en lloc d’augmentar els impostos de les rendes superiors del país (Espanya es un dels països amb més desigualtats de renda de la UE-15). Quan va ser Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la Unió Europea va ser l’encarregat de guardar l’ortodòxia liberal de tal institució reflectida en el Pacte d’Estabilitat que dificulta l’augment de la despesa pública, incentivant alhora la disminució dels impostos. Va indicar en més d’una ocasió que “baixar impostos era més estimulant per a l’economia que augmentar la despesa pública” (la qual cosa no és certa, veure el meu article Como estimular la economía, publicat en la revista TEMAS, Novembre 2008, i penjat al meu blog www.vnavarro.org), i quan ha estat Ministre d’Economia del Govern Zapatero va dir en una entrevista en El País el 22 de juliol de 2007, que “la política de la qual estic més orgullós és la de no haver augmentat la despesa pública” (dit en un dels països que té la despesa pública més baixa de la UE.15). Ha estat sempre -com ho va ser Rato en el govern Aznar- partidari d’exercir de fre de la despesa pública de manera tal que el gran debat entre les dues grans opcions polítiques en les últimes eleccions va ser entre disminuir encara més la despesa pública –la proposta del PP- o mantenir-lo tal com està –la proposta Solbes-, quan en realitat el que el país necessitava -i continua necessitant ara més que mai- és un augment molt substancial de la despesa pública, i això no sols per a estimular l’economia, sinó per a corregir els enormes dèficits de capital físic (en infraestructures) així com del capital humà i del capital social que existeix a Espanya. La baixa productivitat del país es basa precisament en això. I són les CC.AA. les que pateixen amb major intensitat aquest enorme dèficit. La lluita entre elles per a aconseguir més engrunes del pastís s’hauria de canalitzar per a pressionar que hi hagi un pastís més gran. El Govern de la Generalitat està liderant aquesta proposta.