mar 14

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital SOCIETAT. CAT, 14 de març de 2013

Aquest article critica el programa “Classes d’Economia” que apareix setmanalment a la Televisió Pública Catalana, TV3.

Carta al Director del programa ”Classes d’Economia” a TV3

Benvolgut Sr. Director,

Des que ja fa anys vaig tornar de l’exili, he estat, en primer lloc, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i, més tard, Catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra de Polítiques Públiques,  matèria multidisciplinària que inclou diverses àrees de coneixement, des d’Economia Política i Política Econòmica a Ciències Polítiques i Socials, àrees en les quals he treballat durant més de quaranta anys a la The Johns Hopkins University, de la qual continuo sent professor.

Entendrà, doncs, que amb aquesta biografia sentís gran alegria quan em van informar que TV3, la televisió pública catalana, estava donant un programa titulat “Classes d’Economia”, que intentava popularitzar els coneixements econòmics, molts dels quals encaixen a les àrees de polítiques públiques en les quals he estat treballant durant molts anys. Des de llavors he estat veient el programa i lamento dir-li que aquest m’ha decebut, doncs vostès estan donant una visió molt esbiaixada de tals coneixements. Aquestes suposades “Classes d’Economia” les dóna un economista, el Sr. Sala i Martín, que és ben conegut per intentar promoure una visió ultraliberal, representant un corrent de pensament econòmic que està, per cert, cada vegada més desacreditat, a causa dels pèssims resultats que les polítiques públiques derivades de tal doctrina estan tenint. L’enorme recessió que estem sofrint a l’Eurozona, a Catalunya i a Espanya n’és un exemple.

Permeti’m que li mostri els indicadors de tal pensament, que atribueix gran nombre dels problemes de les nostres economies a una suposada excessiva intervenció pública i que, en el cas del “seu economista” (tal com el presentador del programa presenta al Sr. Sala i Martín a cadascuna de les sessions setmanals) aconsegueix nivells extrems. Així, en una de les seves presentacions, “el seu economista” va indicar que la normativa pública que estableix que els conductors de cotxes hagin de portar cordats els seus cinturons de seguretat quan viatgen ha tingut, en realitat, un efecte negatiu, doncs ha donat a tals conductors una sensació falsa de seguretat que els ha fet conduir d’una manera més temerària, provocant un major nombre d’accidents, morts i ferits de trànsit (vídeo de La Vanguardia. 17.09.12). A tal asseveració en contra de la intervenció normativa pública, com succeeix en moltes de les que fa “el seu economista”, li manca evidència científica que l’avali. En realitat, totes (repeteixo, totes) les referències científiques existents sobre aquest tema indiquen el contrari. Si vostè vol, li puc enviar documents dels centres d’investigació de seguretat vial més reconeguts i respectats, tant a Espanya com als EUA, que documenten que aquesta normativa ha previngut un enorme nombre de morts i ferits per accident. En honor a la veritat, la majoria d’economistes liberals no sostenen tal postura, però el Sr. Sala i Martín és, com he indicat anteriorment, un ultra en el seu liberalisme, es a dir, un neoliberal. El neoliberalisme es la forma extrema del liberalisme iniciat pel Sr. Reagan als EUA i la Sra. Thatcher a Gran Bretanya, i que adquireix la seva màxima expressió en el Tea Party (que controla el Partit Republicà dels EUA), i en la ultradreta econòmica propera al capital financer que domina les institucions financeres de la Eurozona.

L’Estat com a problema i la seva reducció com a solució

Un altre indicador de la seva postura neoliberal extrema és l’asseveració, feta al seu programa televisiu, que els impostos tenen sempre un impacte negatiu en l’economia (assumint, per tant, que l’economia més eficient és la que té menys impostos i menys Estat). I quan el presentador del seu programa, sorprès per la contundència de la seva postura, li va preguntar de nou, recordarà que ell va insistir que sí que era sempre negatiu, a la qual cosa, de nou, li manca de credibilitat. Hi ha molts països, com diversos països escandinaus entre d’altres, on els impostos representen un percentatge elevat del PIB i suposen un component important del pressupost familiar i on tenen, a més d’uns serveis i transferències de l’Estat del Benestar molt desenvolupats, una elevada qualitat de vida i uns indicadors, no només d’equitat, sinó també d’eficiència econòmica, molt elevats. Que els impostos siguin bons o dolents per als contribuents i per a l’economia depèn de en què es gasten i per quins objectius. L’asseveració que els impostos són sempre negatius manca de credibilitat científica. Els impostos, la despesa pública i la intervenció pública poden fer l’economia més eficient i per al ciutadà pot ser millor pagar serveis col•lectius via impostos que a través d’assegurances privades o pagament directe, tal com “el seu economista” afirma.

Una altra postura, igualment doctrinal, és l’afirmació, feta al seu programa, que imprimir diners per part dels Bancs Centrals sempre porta a la inflació, ignorant que, des que es va iniciar la crisi, tant el Banc Central dels EUA (el Federal Reserve Board) com el Banc Central Europeu han estat imprimint molts diners sense que això hagi provocat cap inflació. En realitat, el perill és que hi hagués una deflació, que és precisament el contrari. Que la impressió i distribució de diners provoqui inflació o no depèn del context en què aquesta mesura de política monetària tingui lloc. Dir que imprimir diners causa una inflació és propi d’ideòlegs, no de científics.

Les retallades com a mesures necessàries per incrementar l’eficiència

Un altre indicador és la seva postura que les retallades de despesa pública, inclosa la despesa pública social, del nostre país no tenen un efecte negatiu, doncs “el seu economista” assumeix que hi ha molt greix als nostres serveis públics, com la sanitat, que necessita eliminar-se per poder aprimar-se i tenir major eficiència econòmica. Tal asseveració ignora diversos fets. Un d’ells és que Catalunya i Espanya ja són els països que tenen una despesa pública social i sanitària per habitant de les més baixes de la UE-15. Està ja molt, però que molt aprimada. Aprimar-la més podria matar-la. El que “el seu economista” diu podria aplicar-se a un país com els EUA, on la sanitat està privatitzada (el model que el Sr. Sala i Martín afavoreix) i on es gasta ja un 17% del PIB. No hi ha dubte que hi ha moltíssim greix (sobretot a les companyies d’assegurances que gestionen la majoria de la sanitat en el sistema sanitari nord-americà). Però Catalunya i Espanya es gasten només un 6% i un 7,5% del PIB. Malgrat aquesta pobresa, el Sr. Sala i Martín vol retallar fins i tot més, doncs considera que aquests diners sostenen una estructura summament insuficient, plena de col•locats, que no serveix als ciutadans, com va escriure recentment a La Vanguardia (“Al servei dels ciutadans”. 17.01.13). Segons sembla, “el seu economista” coneix molt poc el sistema nord-americà, on la càrrega administrativa és més gran, l’asfíxia burocràtica (privada) és aclaparant i la gran majoria de la població està insatisfeta. Un signe d’insensibilitat cap a l’usuari és que el 43% de persones que s’estan morint (que tenen una malaltia terminal) expressen estar preocupats perquè no saben com ells o els seus familiars pagaran les seves factures, tal com documenta la revista científica Annals of Internal Medicine 2000; 132:451 – Study of 988 terminally ill patients. És un sistema cruel, molt poc equitatiu i dramàticament ineficient. Ara bé, les companyies d’assegurances es folren i els beneficis de tals empreses són enormes. Suposo que això és el que el Sr. Sala i Martín defineix com eficiència econòmica.

El seu desconeixement de la realitat nord-americana apareix també quan va indicar que el President Obama va contribuir al creixement del dèficit públic a força d’una hipertròfia de la despesa pública. En realitat, el dèficit públic ha disminuït durant el període Obama passant de gairebé el 12% del PIB al 2009 al 8,5% al 2012. Aquesta manipulació de les dades es una constant, i té l’objectiu de ressaltar la seva postura. Es freqüent que utilitzi maliciosament el terme socialisme per definir el règim dictatorial soviètic, mostrant tal règim com a exemple del seu fracàs, sense citar que els països que tenen economies més eficients i amb major qualitat de vida inclouen països que han estat governats durant un major nombre d’anys des de la II Guerra Mundial per partits socialistes, com molts països escandinaus. I així un llarg etcètera.

No cal dir que sempre assumeix que el sector privat és més eficient que el públic, intentant reduir al màxim aquest últim. La seva última proposta per a Catalunya, feta en el seu programa fa uns dies, és eliminar el Servei de Correus Públic doncs, segons ell, internet fa innecessari aquest servei públic, ignorant que hi ha moltíssims catalans -sobretot gent gran- que no es troben còmodes o no tenen accés a internet i que Correus serveix altres funcions vitals com ara el transport de paquets i altre material.

Lliçons d’economia  o de ultraliberalisme

Ni cal dir que “el seu economista” es presenta com “l’economista” portador de la ciència econòmica. Això es fa constantment al seu programa i fora d’ell. S’atribueix parlar en nom de les ciències econòmiques. Així, en el seu article ja citat, “Al servei dels ciutadans”, el Sr. Sala i Martín, a fi de defensar la seva tesi ultraliberal que les retallades de la despesa pública sanitària són, en realitat, bones per a tal sector, doncs són retallades de serveis innecessaris (el greix existent en el cos públic obès), indica que: “Fa dècades que els economistes diem que la millor manera de finançar serveis públics amb problemes de congestió com les carreteres no són els impostos ordinaris sinó el cobrament directe als usuaris”. Aquesta frase és o bé un indicador d’una enorme ignorància (hi ha centenars d’economistes que no creuen que la solució al problema sigui augmentar el cobrament directe) o d’una flagrant manipulació (intentant presentar una mera postura ideològica com a científica). Segur que és l’últim i no el primer. I podria anar citant més i més indicadors del caràcter ideològic de la doctrina que aquest senyor promou.

Ara bé, cregui’m quan dic que sóc profundament demòcrata i no li demano que deixi de convidar a tal senyor a les seves “Classes d’Economia”. Però, per respecte a la veritat, li demano que canviï el títol i li posi “classes de ultraliberalisme”. Tanmateix li haig de recordar que el seu salari el paga el poble català i, com a servidor públic, vostè ha d’informar i no promoure una ideologia com ho està fent. Quan el moderador el presenta com ““el seu economista”” vostè ha de ser conscient de que la casa de TV3 no és propietat seva, sinó del poble català. Per aquest motiu, en el cas que vulgui mantenir el títol de “Classes d’Economia”, obri llavors el ventall de sensibilitats. Convidi, donant-li el mateix protagonisme, a economistes de diferents sensibilitats. Catalunya té excel•lents economistes, que són més propers al pensament de Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Gunnar Myrdal (de qui vaig ser deixeble) o Joan Robinson, que al de Robert Barro, que és el guia mentor del Sr. Sala i Martín. O és que tals economistes que cito no són economistes? Si vol li puc enviar una llista enorme d’altres veus i economistes als quals ara tenen oblidats. I per favor, no m’invitin a mi per fer-me una entrevista per equilibrar les presentacions setmanals del seu economista. Si volen ser equilibrats i demòcrates, invitin a economistes alternatius cada cop que aparegui el seu economista ultraliberal. I al nostre país n’hi han, i de molt bons.

TV3 és de tots

Permeti’m, en aquest context, fer una altra observació, com català que ha lluitat, com milers i milers de catalans, per tenir democràcia autèntica en aquest país, democràcia que, com el seu programa mostra, no tenim.

Segur que vostè estima a Catalunya. Però ha de ser conscient que les polítiques públiques afecten per bé o per malament el benestar de la població, depenent de quines polítiques s’apliquen. Doncs bé, l’aplicació de les polítiques ultraliberals ha tingut un enorme cost. Per aquest motiu aquesta carta no es dirigeixi al Sr. Sala i Martín que, si respon, serà previsiblement amb els insults que caracteritzen el seu discurs, als quals, per cert, no es pot contestar perquè els fòrums on escriu el protegeixen, tenint una gran immunitat.

Aquesta carta va dirigida a vostè i als seus superiors. Estan promovent unes polítiques, ignorant les seves conseqüències. Privatitzar la Seguretat Social, tal com “el seu economista” ha proposat (i tal com el General Pinochet va fer a Xile) ha causat un enorme dany a les classes populars xilenes. Francament, només el pensament que tal senyor fos el futur Ministre d’Economia de la futura Catalunya independent, em fa perdre qualsevol entusiasme que pogués haver tingut respecte a que el nostre país pogués aconseguir la independència. L’evidència acumulada de l’impacte desastrós de les polítiques neoliberals és aclaparant.

Les enormes caixes de ressonància que el Sr. Sala i Martín té no es deuen a la potència dels seus arguments, sinó a la funció a la qual serveixen. Però vostè no està al servei de tals interessos sinó al servei de tot el poble català. Ens ha costat molt, moltíssim –més del que vostè s’imagina- poder aconseguir la democràcia que tenim. No la violi vostè. Li prego que mai ho oblidi.

Atentament,

Vicenç Navarro

Ver artículo en PDF

Recomendar a un amigo Recomendar a un amigo

Deixeu un comentari

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies