mar 22

Discurs donat a la Universitat de Lleida, en l’acte d’investidura de Vicenç Navarro com a Doctor Honoris Causa per aquesta Universitat. 21 de març de 2013

Senyors i senyores membres de la Taula. Magnífic rector de la Universitat de Lleida, Secretària General de la Universitat de Lleida, President del Consell Social de la Universitat de Lleida, i Degana de la Facultat de Dret i Economia de la Universitat de Lleida. Al meu padrí, el Dr. Pere Enciso. I als assistents: Magnífic rector de la Universitat Internacional de Catalunya, Vicerector de la Universitat Pompeu Fabra, Autoritats acadèmiques i civils, Membres de la Comunitat Universitària.

Senyores i senyors,

Moltes gràcies per l’honor que em confereixen. Permetin-me que transfereixi aquest honor a tots aquells que ens van precedir i que van fer possible que ara tots estiguem aquí, en aquest acte de celebració a una veu crítica i que m’agradaria fos un acte d’homenatge a totes les veus crítiques que han fet possible i han contribuït al progrés, a la llibertat i al benestar i solidaritat del nostre poble que ara s’estan qüestionant.

En aquest acte vull començar agraint la veu crítica dels meus pares i de la seva generació. Homes i dones que en la seva joventut van participar en aquell projecte tan il•lusionant de reformar el nostre país, que va ser la II República. Va ser la generació que va intentar transformar Catalunya i Espanya amb reformes socials, laborals, econòmiques i culturals que intentaven trencar amb l’enorme conservadorisme que caracteritzava les elits econòmiques, financeres i religioses governants d’aquell temps. I entre aquestes reformes hi havia la d’iniciar el reconeixement que l’Estat espanyol era i continua sent un Estat plurinacional, admetent i acceptant que Catalunya és una nació, amb el dret i amb el deure de defensar la seva identitat, la seva cultura, el seu idioma i la seva personalitat i desig de ser nació.

Cadascuna de les reformes va ser interrompuda i destruïda pel cop feixista recolzat a nivell internacional per Hitler i per Mussolini, imposant una de les dictadures més sagnants i cruels que hagi existit a Europa en aquell període.

Em va entristir veure, a la tornada de l’exili, que els meus estudiants universitaris sabien molt poc de la història d’aquest país. Semblava com si creguessin que el dictador era com una persona gran amb mal geni. Amb major elaboració, aquesta percepció es reproduïa també en el discurs acadèmic que subratllava que aquella dictadura era, segons la saviesa convencional, un règim autoritari, però no totalitari, assumint erròniament que aquell règim no intentava canviar la totalitat de la societat, com intenten els règims totalitaris. Però aquells que varem viure i patir aquell règim, sí que varem veure l’intent d’aquella dictadura d’intervenir a les esferes més íntimes de la personalitat, des de las nostra llengua, la llengua que parlava el nostre poble, fins a les relacions interpersonals, i fins i tot en els sentiments. Intent realitzat amb una enorme brutalitat. Per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, Franco en va cometre 10.000, com ha documentat el professor Malekafis, expert en el feixisme europeu, de la Universitat de Columbia de Nova York.

I va ser la generació dels meus pares la que va patir aquella enorme repressió. És a ells a qui el país hauria d’honrar. Molts van ser assassinats, altres empresonats, molts altres torturats, i encara d’altres expulsats. És important que els agraïm el seu sacrifici i que els honrem. Amb especial atenció mereixen ser-ho els mestres, entre ells els meus pares, que van ser expulsats del Magisteri, sent mestres de Gironella, al Bergadà, com milers i milers de mestres. I altres que van haver d’exiliar-se, com els milers i milers de catalans i espanyols que van iniciar la diàspora republicana. Molts d’ells –com els meus tiets i tietes- que van iniciar el maqui francès contra els nazis, van ser detinguts i enviats a camps de concentració nazis. És a ells i a tots els que van sobreviure a aquell malson i que van continuar la seva lluita per la democràcia, la llibertat i la justícia, estiguessin on estiguessin. Molts d’ells van acabar a Amèrica Llatina, que els va rebre amb els braços oberts. A ells també cal honrar-los, doncs les seves veus crítiques davant les estructures del poder dictatorial van mantenir vives les aspiracions per un món millor.

I en els meus viatges al voltant del món, he vist i saludat aquesta enorme diàspora republicana tan oblidada a Catalunya i a Espanya. Els meus oncles i la seva generació, combatents antifeixistes a Espanya, i antinazis a França, han estat oblidats en aquest país i honrats en canvi a França. Aquest silenci ensordidor a Catalunya i a Espanya necessita, no només una veu, sinó un crit de protesta.

I hem d’honrar a les generacions dels anys cinquanta, que vam iniciar la resistència antifeixista amb les mobilitzacions als carrers, i dels anys seixanta i setanta, amb mobilitzacions que van forçar la fi de la dictadura. Mai oblidem el que s’intenta que oblidem: que Franco va morir en el llit, però la dictadura va morir al carrer. Sense aquelles mobilitzacions, liderades pel moviment obrer, la dictadura no hagués acabat.

La força de les mobilitzacions va ser prou forta perquè la nomenclatura que governava l’Estat feixista s’hagués d’obrir per permetre un aire fresc de reformes. Però va haver-hi un enorme desequilibri de forces en aquell moment històric, anomenat Transició, en el qual les forces conservadores dominaven l’Estat i la majoria dels mitjans d’informació i persuasió, mentre que les forces democràtiques liderades per les esquerres acabaven de sortir de la presó i/o tornaven de l’exili.

Resultat de tal desequilibri, es va establir una democràcia molt incompleta, amb grans limitacions en les formes de participació ciutadana en la governança del país, i amb unes lleis electorals que sistemàticament han discriminat a les esquerres.

I aquesta és la causa d’un benestar tan insuficient. Espanya i Catalunya, amb més de trenta anys amb un sistema democràtic, continuen a la cua de l’Europa Social. La despesa pública social per habitant continua sent la més baixa de l’Eurozona. I això no és perquè som pobres. En realitat, Espanya té el 91% del nivell de riquesa dels països més rics de la UE, és a dir de la UE-15. I Catalunya té ni més ni menys que el 110% d’aquella mitjana. I no obstant això, la despesa pública social per habitant és només el 78% de la mitjana de la UE-15 a Espanya i el 82% a Catalunya.

La causa de tal endarreriment és la mateixa que a Grècia, Portugal, Irlanda i ara Itàlia: el gran domini de les forces conservadores sobre els seus Estats, que determina uns ingressos baixos a l’Estat, com a conseqüència d’unes polítiques fiscals regressives i un enorme frau fiscal, realitzat principalment pels sectors més adinerats de la població.

Però aquest endarreriment social va acompanyat de la falta de resolució d’un altre problema greu: la no resolució del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol. I aquesta falta de resolució ens està portant a la desintegració de l’Estat espanyol, de la qual són responsables, i molt en primer lloc, les veus conservadores jacobines procedents del nacionalisme espanyol que en la seva incapacitat d’entendre que Espanya té diverses nacions, està estimulant l’independentisme català. Negant el dret d’autodeterminació estan estimulant el sentiment d’independència.

No sóc partidari de la independència de Catalunya, però entenc l’independentisme català. Defenso, com sempre varem defensar les esquerres, no només catalanes sinó també espanyoles, el dret d’autodeterminació que ara se’n diu dret de decisió.

És important, no obstant això, reconèixer que aquests sentiments s’estan estimulant d’una manera oportunista per ocultar l’enorme dèficit social i les polítiques d’austeritat que estan danyant a les classes populars. Cal ser crític amb les forces conservadores a Espanya que estan utilitzant el nacionalisme espanyolista com a manera d’ocultar unes impopulars polítiques d’austeritat. L’evidència que això està passant és aclaparant. Cal ser crític amb aquesta realitat.

Però cal ser també crític amb les forces catalanes conservadores que també estan utilitzant aquest moviment de protesta –que considero just- per amagar unes polítiques de clar tall neoliberal que estan danyant al poble català. No és només el dèficit fiscal, que existeix i s’ha d’eliminar, el responsable de l’endarreriment social. És la força i aliança de classes, que es tradueix en l’aliança política en les Corts Espanyoles i fins fa poc al Parlament de Catalunya, entre les dretes als dos costats de l’Ebre, la que determina l’enorme endarreriment social de Catalunya –i també d’Espanya-.

I aquí sí que trobo molt poques veus crítiques. En part perquè hi ha un gran control dels fòrums on tals veus tenen dificultats per participar.

I és aquí on voldria acabar fent algunes observacions sobre el projecte acadèmic i universitari. La universitat ha d’analitzar la realitat que ens envolta, amb el rigor que ha de guiar tot projecte científic. Però l’anàlisi de la realitat ha d’incloure la motivació de canviar tal realitat. Hem de conèixer la realitat per canviar-la. És fonamental que la universitat s’independitzi del poder financer i econòmic que té tanta influència a la vida política i mediàtica del país.

Per aquest motiu quan vaig tornar a casa, el meu i el nostre país, em va preocupar en gran manera que s’estava idealitzant l’acadèmia nord-americana. Veig que els mateixos col•legues que en els anys cinquanta i setanta cridaven “Yankees go home” ara envien als seus fills als Estats Units. Em sembla molt bé que els estudiants catalans i espanyols viatgin també als Estats Units i aprenguin d’aquells centre acadèmics. Ara bé, em preocupa que molts quedin totalment seduïts i vegin la llum però no les ombres d’aquelles universitats, i molts d’ells no vegin l’enorme i excessiva influència que el món financer i econòmic d’aquell país té a l’acadèmia nord-americana. L’enorme fracàs de la comunitat universitària d’economistes dels EUA de no saber predir l’enorme crisi financera és un indicador d’això. El coneixement acadèmic de l’economia està en fallida.

Repeteixo que queda molt per aprendre. I jo mateix –mig segle d’acadèmic en aquell país- he recolzat i continuo recolzant l’intercanvi. Però és fonamental que el projecte acadèmic català es basi en una filosofia de servei a les classes populars i no a les estructures del poder, doncs el nostre servei ha de ser precisament donar a conèixer la realitat que viu el nostre poble per indicar i mostrar les intervencions encaminades a millorar el seu benestar i qualitat de vida.

Cal també redefinir patriotisme català i patriotisme espanyol, perquè aquest és un sentiment molt vulnerable a ser manipulat. El més patriota és el que més fa per millorar la qualitat de vida d’aquells que viuen i treballen a Catalunya i/o a Espanya, i molt en particular, les classes populars. Cal protestar per la utilització de les banderes per a finalitats classistes anteposant la suposada defensa de la pàtria al benestar de la població. I aquesta observació s’aplica als dos costats de l’Ebre.

Com també cal evitar l’altre extrem en el qual, en bases a un malentès internacionalisme, la defensa de la nació catalana queda diluïda en una homogeneïtzació internacional que implica la pèrdua de la nostra identitat. Cal sentir-se agermanat amb altres pobles i nacions, començant, en el nostre cas, amb aquells als qui el Noi del Sucre, el gran dirigent del moviment obrer de Catalunya, va definir com a “nacions i pobles d’Ibèria”. Respecto a aquells que no se senten còmodes amb aquest sentiment i fins i tot simpatitzo amb ells perquè jo tampoc m’identifico amb aquesta Espanya oficial, i que és l’Espanya hereva de la dictadura i de la Transició immodélica. Aquesta no és la meva Espanya. Però no abandonaré l’esperança que una altra Espanya sigui possible, i crec que està ja sorgint dels carrers de les poblacions d’aquell territori en la seva protesta social que pren lloc cada dia. I no abandono tampoc l’esperança de que tinguem una altra Catalunya on la majoria del poble català pugui triar el seu futur, amb plena llibertat i pluralitat ideològica dels mitjans, que avui no existeix a Catalunya, ni tampoc a Espanya.

Espero que tots puguem continuar treballant en aquest projecte amb el sentit crític tant necessari al nostre país. Així ho espero. Gràcies per l’honor.

Vicenç Navarro

Catedràtic de Polítiques Públiques

Universitat Pompeu Fabra

Veure discurs en PDF

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies