mar 31

Publicat al setmanari EL TRIANGLE, 30 de març de 2009

Aquest article analitza l’evolució del pensament de Krugman que va passar de ser membre de l’equip econòmic de l’Administració Reagan (promotor de la desregulació dels mercats, incloent els laborals, com a mesura de producció d’ocupació), a sostenir postures amb clars accents keynesians (defensor de polítiques expansivas de despesa com estímul a l’economia).L’article, que comparteix la crítica que Krugman fa de la insuficient resposta que la Unió Europea està donant a la crisi, comenta les receptes que Krugman ha donat per a Espanya, considerant-les un tan confoses i insuficients.

Paul Krugman és un dels economistes nord-americans que a partir de la seva columna setmanal al The New York Times i l’atorgament del Premi Nobel d’Economia de l’any 2008, ha adquirit una enorme influència, convertint-se en un dels economistes més influents als Estats Units i a Europa. La seva actitud crítica cap a les polítiques econòmiques de l’Administració Bush el van convertir també en un punt de referència per a les forces polítiques (i molt en particular, per al Partit Demòcrata) i moviments socials contraris a aquella Administració. A partir de la victòria d’Obama, Krugman, tot i ser favorable a la nova Administració no ha estalviat crítiques a aquesta Administració respecte les seves propostes d’estimular l’economia, aprovades pel Congrés dels Estats Units, a les que considera excessivament moderades i insuficients, incapaces de crear el número necessari d’ocupacions que el país necessita per a impedir el creixement de la desocupació.

És interessant senyalar que Krugman no sempre va ser un economista progressista. Ans al contrari, fou membre de l’equip econòmic del President Reagan, que ha anat evolucionant transformant-se en un economista amb accents clarament keynesians. S’ha de subratllar aquesta evolució, doncs el text que ell va escriure ja fa alguns anys sobre la desocupació a la Unió Europea Past and Prospective Causes of High Unemployment (i que és àmpliament conegut als EUA) era representatiu de la interpretació liberal (liberal en el sentit europeu de la paraula) que atribuïa el creixement de l’atur a Europa primordialment a unes suposades rigideses existents en els mercats laborals europeus, responsables, segons ell, d’una suposada “euroesclerosis”.

Tal treball, per cert, va estimular la resposta de David Howell, Dean Baker, Andrew Glyn i John Schmidt (economistes molt coneguts als EUA i a Gran Bretanya), que en el seu article “The Protective Labor Market Institutions at the Roof of Unemployment? A Critical Review of the Evidence” van mostrar l’error de tals tesis de “euroesclerosis”. Des de llavors, Paul Krugman ha anat canviant, acceptant més i més les tesis d’aquests autors, subratllant que els diferents nivells de creació i destrucció d’ocupació existents als dos costats de l’Atlàntic es deuen més a les diferents estratègies econòmiques seguides pels governs nord-americans i pels europeus que a diferències de comportament en els mercats laborals.

A la conferència que Krugman va donar a Sevilla, davant l’associació d’empresaris, va posar l’accent, per exemple, a la diferència de comportaments econòmics, fiscals i monetaris entre el govern federal d’Estats Units i el dels governs de la UE-15. Els Estats Units és molt més keynesià que la majoria de governs de la UE. (Per a una expansió d’aquestes diferències, llegiu el meu article “La silenciada causa de la crisis”, publicat al Público 19 març 2009). Ara bé, al parlar d’Espanya Krugman va indicar que una manera, entre d’altres, que Espanya sortís de la crisi podria ser baixant els salaris (referint-se als salaris espanyols com més alts que els existents en la zona euro). Això ha estat interpretat per diversos mitjans d’informació econòmica com un suport a les tesis sostingudes pel món empresarial espanyol que en ple procés de negociació col·lectiva està demanant a la pràctica que baixin els salaris.

Però vegem primer què va dir Krugman. I cito textualment. “Durant l’última dècada Espanya va ser la Florida d’Europa. La seva economia va experimentar un enorme creixement estimulat per un enorme boom de l’habitatge. Però com a Florida, el boom es va transformar en un col·lapse. Ara Espanya necessita trobar noves fonts d’ingrés i ocupació que substitueixin els ingressos i l’ocupació destruïda a la construcció”. El missatge de Krugman és, doncs, clar: cal buscar noves fonts d’estímul de l’economia i altres àrees de creació d’ocupació.

Ara bé, Krugman va indicar que una manera de crear ocupació seria seguint polítiques deflacionistes. Així, va dir “Com Espanya surt de la crisi actual? Atès que la devaluació de la moneda no és possible…cal recórrer a mesures deflacionistes, com la reducció dels salaris, que, difícils en temps normals, són fins i tot més difícils en temps de deflació amb disminució dels preus…i això serà molt dolorós”. Ara bé, com ha assenyalat l’economista Robert Pollin, això seria retrocedir encara més i retardar la recuperació d’Espanya encara més. Disminuiria la demanda sense necessàriament millorar la productivitat. Per aquest motiu el propi Krugman va assenyalar que l’altra via, que ell afavoreix, sigui la d’augmentar la productivitat del sistema productiu. Per cert, el seu comentari sobre els salaris en la manufactura (superiors als de la zona euro) no es corresponen amb els publicats pel Economic Policy Institute, que en el seu informe The State of Working America assenyala que la productivitat del treballador de la manufactura és el 72% de l’homòleg nord-americà, sent el seu salari (amidat per salari per hora) és aproximadament el 76% del nord-americà, una xifra gairebé comparable al diferencial de productivitat. No sembla, per tant, justificada la crítica de supersalaris. En realitat, comparant tals salaris amb els del treballador de la zona euro, el salari horari espanyol és menor, no superior al que li correspon pel seu nivell de productivitat.

En qualsevol cas, Krugman no aconsella la reducció dels salaris com primera solució, si hi ha la possibilitat d’augmentar la productivitat. Però és aquí on Krugman es queda curt. I és aquí on els seus crítics com Pollin i altres economistes han assenyalat els límits de la recomanació de Krugman per Espanya. L’enorme èmfasi que a Espanya es dóna a l’increment de la productivitat a través de canvis en el mercat de treball contrasta amb l’escassa atenció que es dóna a les mesures macroeconòmiques que impacten en tal productivitat. És cert que es reconeix que inversions en educació i en el capítol d’investigació i desenvolupament són necessàries per a augmentar la productivitat. I també s’accentua la importància que tenen les inversions públiques en infraestructures. Però no es reconeixen i gairebé no tenen visibilitat mediàtica les intervencions de l’estat en incrementar la despesa pública en aquells sectors públics i privats que estan assedegats d’ocupació, com són la sanitat, els serveis socials, les escoles d’infància, els serveis domiciliaris, i altres serveis que contribueixen enormement, no només al capital humà sinó també al capital social, donant seguretat a la població (i amb això augmenten la productivitat a més de tenir efectes redistributius). A Espanya l’establishment econòmic, polític i mediàtic no és encara conscient que hi ha una relació directa entre la baixa productivitat a Espanya i l’escàs desenvolupament del seu estat del benestar, que es tradueix en una de les despeses públiques i despesa pública social més baixes de la UE-15. Aquest estat del benestar es percep com un consum i no com un agent d’inversió productiva. Aquí està el problema.

Veure article en PDF

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies