nov 07

Publicado en El Periódico, 1 de agosto de 2007

Arran del 30è aniversari de la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya s’ha reproduït en molts mitjans d’informació la interpretació dominant d’aquell període que assumeix que l’adveniment de la democràcia va ser resultat del lideratge del Rei, el qual, amb el suport de les elits polítiques, empresarials, financeres i eclesiàstiques, va desenvolupar el seu projecte democràtic, que havia mantingut ocult durant la dictadura i que va poder realitzar després de la mort del dictador. Aquesta versió ha estat fins i tot reproduïda per algunes veus d’esquerra que han vist el monarca i el seu Govern, liderat per Adolfo Suárez, com les peces clau en l’establiment de la democràcia. Ni cal dir que aquesta explicació té diferents versions, però en totes es presenta la transició com un procés liderat pel Rei, sense que la població hi tingués gaire protagonisme, i se’ns recorda que el dictador va morir al llit, frase que vol comunicar el missatge que la població pacificada durant 40 anys de dictadura no va mostrar cap resistència al règim dictatorial. Segons aquesta explicació, només uns quants resistents s’hi havien oposat activament.

La realitat, no obstant això, va ser ben diferent. L’evidència — existent en diversos documents, incloent-hi el llibre El final de la dictadura, de Nicolás Sartorius i Alberto Sabio– mostra que les forces de la nomenclatura franquista anomenades reformistes no tenien un projecte democràtic al començament de la transició. La mateixa evidència mostra grans sectors de la població espanyola, liderats per la classe treballadora, que es van oposar activament a la dictadura i al domini conservador del procés de transició, i precisament va ser aquesta pressió popular la que va ser determinant per a l’establiment de la democràcia. En realitat, darrere de cadascun dels moviments de la monarquia i de la nomenclatura de l’Estat franquista cap a un projecte democràtic hi havia grans mobilitzacions obreres. Lluny de la imatge de passivitat que es transmet, Espanya va ser el país d’Europa que va registrar més agitació social durant aquell període, i on van tenir lloc les protestes obreres més grans conegudes a l’Europa occidental des de la segona guerra mundial. Tal com assenyalen Sartorius i Sabio, l’any 1976, any decisiu en la transició, hi va haver 1.438 dies de vaga per cada 1.000 treballadors (la mitjana a la Comunitat Europea era de 390 dies), i als sectors industrials aquesta xifra va assolir 2.085 dies (quan la mitjana de la CEE era de 595), una situació que es va repetir el 1977. Moltes d’aquestes mobilizacions van tenir lloc a Catalunya. Tal agitació social s’havia manifestat amb gran intensitat a partir del 1973, i va assolir el seu zenit el 1976, quan un alarmat Ministeri de Governació (conscient que en els primers nou mesos d’aquell any hi havia hagut ja 17.731 vagues amb 150 milions d’hores de treball perdudes) va alertar del «gran perill que representava aquella mobilització per a la continuació de l’ordre institucional», referint-se a la continuació de la Monarquia. Els documents del Ministeri de Governació assenyalen clarament el gran temor que existia en els cercles governants sobre les mobilitzacions obreres. Van ser tals mobilitzacions les que van motivar que el Monarca acomiadés Carlos Arias Navarro, que havia mostrat la seva impossibilitat de controlar tals mobilitzacions malgrat haver estat el seu un dels governs més repressius en els últims 10 anys de la dictadura. Tortures i detencions van ser pràctica comuna d’aquell Govern, amb diversos obrers assassinats en la defensa dels seus drets laborals. El 60% dels procediments portats a terme per l’enormement repressiu Tribunal d’Ordre Públic en els seus 13 anys d’existència es van realitzar durant el Govern d’Arias Navarro (més de 12.000 casos). La impossibilitat de recuperar la normalitat, conseqüència de la gran resistència popular, va fer que el primer Govern de la Monarquia aprovés en Consell de Ministres la proposta d’Arias de militaritzar tots els empleats de Correos, Telégrafos, Telefónica, ferrocarrils, aigua, gas i electricitat, és a dir, la infraestructura de l’Estat, que es veia en perill.

Davant la impossibilitat de recuperar la normalitat i estabilitat social del país, el monarca va substituir Arias per Suárez, que va rebre les instruccions reials d’explorar amb partits de l’oposició, en aquell moment a la il.legalitat, la possibilitat d’incorporar-los al procés de reforma, excloent-ne aquells sectors que havien estat més actius en la resistència, incloent-hi el Partit Comunista. El seu intent era establir una democràcia limitada, que intentava marginar amplis sectors de la classe treballadora, tal com ha reconegut Herrero de Miñón, un dels col.laboradors de Suárez (El Siglo 2-8 juny del 2007). Una vegada més, va ser la pressió popular la que va forçar tal canvi i el Partit Comunista va ser aprovat (encara que la llei aprovada per Suárez discriminava i continua discriminant aquesta força política). En la imatge tan estesa que Franco va morir al llit, utilitzada per aquells que volen donar protagonisme al Rei i a la nomenclatura franquista i reformista en el procés de transició s’ha d’emfatitzar que, tal com assenyalen Sartorius i Sabio: «Si bé el dictador va morir al llit, la dictadura va morir al carrer».

Ver artículo en PDF (castellano)

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies