Vicenç Navarro, Marta Tur i Maria Freixanet. Departament de Ciències Polítiques i Socials. Universitat Pompeu Fabra
Introducció
El gran domini de les forces conservadores i lliberals en els mitjans d’informació espanyols explica que es reprodueixin interpretacions de la realitat que ens envolta, que a força de repetir-se es converteixen en “la saviesa convencional” del país. Un exemple d’això és la lectura que s’ha donat de les eleccions al Congrés del 9 de Març de 2008 en gran nombre de fórums on el pensament conservador i lliberal és dominant. Diàriament, s’està promocionant en aquests fórums interpretacions de les eleccions que neguen des de la importància de categories analítiques com esquerra versus dreta fins a la pròpia existència de classes socials a Espanya. Naturalment que la realitat exigeix una constant redefinició de les categories analítiques en els estudis electorals, però ens sembla un error descartar categories la credibilitat de les quals ha estat avalada històricament per l’evidència acumulada, incloent la generada en les eleccions de Març al Congrés. En aquest informe presentem evidències que qüestionen moltes de les interpretacions que s’han donat en tals mitjos. La primera part se centrarà en l’anàlisi de les eleccions a nivell de tota Espanya, i la segona part, a Catalunya. I això, per dues raons: una perquè el comportament de l’electorat a Catalunya ha tingut una gran repercussió en la resta d’Espanya, possibilitant la victòria del PSOE, i l’altra és que tal saviesa convencional es reproduïx també a Catalunya.
A. LA SITUACIÓ A ESPANYA
¿Representa la distribució d’escons a les Corts Espanyoles la voluntad de l’electorat?
Aquest suposit de què el Parlament representa la voluntad popular, es la base de gran part dels anàlisis que ja donen per descomptat que tant el Congrés com el Senat reflexen la voluntad popular expressada a través del vot. S’ignora en aquest supòsit, un biaix molt marcat existent en el sistema electoral, que limita en gran manera l’expressió de la voluntad popular. Les dades mostren clarament la naturalesa de tal biaix. Les eleccions de Març de 2008 evidencien que, una vegada més els partits d’esquerra han guanyat el vot popular i no obstant això, el govern que s’estableix no és un govern basat en un suport majoritari de parlamentaris de partits d’esquerres. Els vots als partits d’esquerres, en les últimes eleccions, són molts més (1.486.896) que els vots als partits de dretes. I això ha ocorregut en totes les eleccions a les Corts Espanyoles durant el període democràtic des de 1977 a l’any 2008. Les úniques excepcions van ser al 1977 i al 1979, (quan es sortia d’una dictadura que va reprimir amb gran duresa les esquerres que actuaven en la clandestinitat) i al 2000 (quan l’abstenció va arribar, predominantment d’esquerres, a uns nivells sense precedents). En totes les altres eleccions el vot a les esquerres va ser molt major que el vot a les dretes (veure quadre 1). Així, l’avantatge de vots que les esquerres van aconseguir sobre les dretes va anar de 2.677.061 vots el 1982; de 1.460.497 vots el 1986; de 2.174.278 el 1989; de 2.014.027 vots el 1993; de 1.250.822 vots el 1996; de 2.152.514 el 2004 i de 1.486.896 el 2008. Aquestes xifres mostren que la majoria de l’electorat a Espanya és d’esquerres.
I no obstant això, les esquerres han governat en majoria només durant la meitat del període democràtic; de 1982 a 1993, quan el PSOE va governar en majoria absoluta, i en el període 2004-2008 quan el PSOE va governar en minoria amb el suport de dos partits d’esquerres, IU-ICV i ERC. En l’altra meitat del període democràtic, el PSOE va governar en minoria amb el suport de la dreta nacionalista conservadora, CIU, durant el període de 1993-1996 (encara que les esquerres van obtenir 2.014.027 més vots que les dretes al 1993); el PP va governar en minoria amb suport també de CIU durant el període 1996-2000 (encara que les esquerres obtinguessin 1.250.822 vots més que les dretes el 1996) i amb majoria absoluta durant el període 2000-2004.
Aquesta situació reflecteix una discriminació en contra de les esquerres dissenyada durant la Transició i que mostra el gran domini de les forces conservadores durant aquell procés. Tal com han reconegut protagonistes d’aquell procés (com Herrero de Miñón, assessor del President Suárez, i l’expresident Calvo Sotelo), un objectiu important del disseny electoral va ser afeblir a les esquerres i molt especialment al Partit Comunista que, havent liderat la lluita en contra de la dictadura, constituïa la força política a la qual el establishment conservador tenia major temor. La llei de Reforma Política de 1976, aprovada per la dictadura franquista, durant el període preconstitucional Monàrquic, així com el Reial decret de la Llei Electoral de Març de 1977 van ser les bases del sistema electoral espanyol, cristal•litzat en la Constitució de 1978, que va establir la província com a unitat bàsica de tal sistema. Un dels objectius de tals lleis va ser el reforçar a les dretes i afeblir a les esquerres, i molt especialment al Partit Comunista, que a l’haver liderat la lluita contra la dictadura es percebia per la nomenclatura franquista, dirigida pel monarca, com la força política més amenaçadora als seus interessos. Tant el Sr. Herrero de Miñón, un dels dissenyadors del sistema electoral, assessor del President Suárez, i el recentment mort expresident Calbo Sotelo han explicitat tal objectiu en diverses declaracions recents. Tal biaix es produeix al prendre la província com a unitat bàsica assignant-li dos escons com a mínim. Tal fet dóna un biaix conservador al sistema electoral, afavorint una sobrerepresentació de les zones rurals poc poblades (com són gran part de les províncies de les CCAA de Castella-la Manxa, Castella León, Aragó i la Rioja) a costa de les províncies urbanes progressistes més poblades. Segons aquest sistema un votant de Terol té 3,5 vegades més poder per a triar un escó que un votant de Barcelona o Madrid.
Un altre factor que contribueix a la falta de proporcionalitat del sistema electoral és el sistema d’assignació d’escons (després dels dos mínims per província) que segueix la Regla d’Hont que facilita la concentració d’escons als dos partits majoritaris, estimulant el bipartidisme que afavoreix al PP i al PSOE (al primer més que al segon com ho demostra que l’avantatge de més d’un milió de vots a favor del PSOE al 2008 sobre el PP s’ha traduït en les últimes eleccions en una diferència de 15 escons, mentre que l’avantatge del PP sobre el PSOE de tres-cents mil vots es va traduir l’any 1996 en una diferència d’escons de 16). Aquest bipartidisme afavoreix al PSOE i al PP a costa dels partits minoritaris com IU. El PSOE i el PP van tenir només 11 i 10 vegades més vots que IU (el partit successor del PCE) i en canvi van tenir 85 i 75 vegades més diputats que IU. A Catalunya va succeir una situació semblant (encara que menys accentuada). El PSC va obtenir 9 vegades més vots que ICV-EUiA (el partit agermanat amb IU) i no obstant això va aconseguir 25 vegades més escons que ICV.
Aquesta situació perjudica a la totalitat de les esquerres, inclòs l’electorat del PSOE. Així, en 2008, mentre les esquerres han aconseguit gairebé milió i mig més de vots que les dretes, les esquerres d’àmbit estatal no tenen suficients escons per a governar en majoria. El PSOE haurà d’aliar-se amb CIU i/o el PNB (les dretes nacionalistes perifèriques) per a tenir majoria a les Corts Espanyoles, ja que la suma PSOE-IU (aquest últim fins i tot ha perdut la possibilitat de tenir grup propi a les Corts) és materialment insuficient tot i que les enquestes van assenyalar que aquesta aliança era la preferida per l’electorat d’esquerres inclòs els votants del PSOE.
Els costos d’aquest gran desfasament entre vot popular i representativitat parlamentària han estat i continuen essent uns costos enormes, sent una de les causes de l’escassa confiança que la ciutadania té cap a la classe política. La distància entre el que la població desitja i el que la població obté de les Corts i del govern espanyol és molt gran. Així, Navarro ha documentat com el domini de les dretes en les institucions polítiques espanyoles és la major causa del subdesenvolupament social d’Espanya, dificultant la convergència de despesa pública social amb el terme mitjà de la UE-15 tal com desitja la majoria de la població espanyola (veure Navarro, V. El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. Anagrama, 2007 i Els costos electorals i socials de la Transició en www.vnavarro.org).
Una última observació sobre el desfasament entre vot popular i la representativitat parlamentària: una explicació que les esquerres no puguin tenir majoria i que IU hagi estat clarament discriminada en el sistema electoral s’ha atribuït per alguns representants del nacionalisme espanyol, a la sobrerepresentació que els partits nacionalistes catalans suposadament estan tenint a les Corts Espanyoles. Les dades, no obstant això, mostren l’error de talls postures. CIU, el partit nacionalista de dretes, va aconseguir el 3% dels vots i el 2,9% dels diputats i ERC, el partit nacionalista d’esquerres, va aconseguir el 1,2% dels vots i va aconseguir menys del 0,9% d’escons. I, encara que la major discriminació va anar en contra d’IU-ICV, que va obtenir el 3,8% dels vots però només el 0,6% dels diputats, no pot, com constantment els nacionalistes espanyols estan dient, atribuir-se aquesta subrepresentació d’IU-ICV a una sobrerepresentació dels nacionalismes catalans.
El sistema electoral que afavoreix el bipartidisme perjudica a les esquerres per dues raons: una, perquè dificulta la formació de majories parlamentàries, tal com hem indicat i l’altra, perquè estimula l’abstenció d’esquerres doncs aquesta percep un desfasament entre la seva participació en el procés electoral i la resposta de l’Estat als seus desitjos, manifestats en el seu vot. Aquesta percepció duu a un escepticisme quan no cinisme entre les classes populars que consideren que tots els polítics són iguals. Aquesta relació entre bipartidisme i abstenció és ben coneguda i expressa la seva màxima expressió a EEUU on l’abstenció arriba a gairebé el 50% de l’electorat. Som conscients que molts altres factors contribuïxen a l’abstenció, tals com l’escepticisme cap a la política heretada de quaranta anys de dictadura que va promoure uns valors hostils a la democràcia i als partits polítics. I som també conscients que l’abstenció és diversa i existeix una abstenció de l’electorat de dretes, i hi ha una abstenció de l’electorat d’esquerres i que responen a pautes distintes, que tal com vam mostrar en aquest informe, s’expressen en comportaments diferents. Però la major causa d’abstenció és, o bé el rebuig actiu o el desinterès o el sentit d’impotència que s’accentua sobretot entre les classes populars.
Una última observació: encara que en ocasions la suma dels escons dels partits d’esquerres és major que la suma d’escons dels partits de dretes en el Congrés dels Diputats (tal com és el cas del Congrés resultat de les eleccions del 2008), el PSOE ha preferit aliar-se amb partits de dreta en lloc de partits d’esquerra al ser més fàcils aquestes aliances (a causa de el seu nombre menor d’aliances) i a ser les dretes majoritàries en el Senat (a més de la pròpia preferència de sectors influents de l’equip econòmic del PSOE que prefereixen aliar-se amb el que ells criden centre abans que amb IU).
En resum, si a Espanya hi hagués hagut un sistema proporcional (que és impossible segons la Constitució Espanyola) Espanya hauria estat governada per una majoria d’esquerres durant la majoria del període democràtic. És important assenyalar que tal sistema proporcional permetria a una força majoritària dins les esquerres, el PSOE, aliar-se amb IU-ICV, un partit minoritari però amb molta major representativitat parlamentària, permetent l’establiment d’una majoria estable. I el que també s’oblida és que fins i tot les esquerres nacionalistes, BNG i ERC, tindrien més escons que els actuals. Espanya, per tant, hagués estat molt diferent. Des de l’enorme retard social d’Espanya, resultat no solament de quaranta anys de dictadura sinó també d’un sistema democràtic esbiaixat cap a les dretes, fins a la visió centralista i uniforme d’Espanya, haguessin pogut resoldre’s en un sistema electoral més proporcional i menys esbiaixat a favor de les forces conservadores. Aquest biaix es el responsable del retard social d’Espanya i de la concepció centralista i uniforme de l’Estat espanyol.
2. La reaparició de les dos Espanyes.
A més de l’eix esquerra-dreta, existeix a Espanya l’eix nacionalisme espanyol versus nacionalismes perifèrics. I existeix una relació clara entre els dos eixos de manera que quan el segon eix predomina (tal com va ocórrer en les eleccions del 2008) el primer es dilueïx. La visió nacionalista espanyola que domina el pensament conservador del PP (encara que apareix també en sectors del socialisme basat en les CCAA centrals), reflecteix una concepció radial d’Espanya, centrada a Madrid i amb una intepretació d’Espanya bastant uniforme. Defensa els seus interessos regionals i particulars utilitzant l’argument que “Espanya es trenca”, confonent la seva percepció centralista d’Espanya amb l’Espanya real. Aquesta visió centralista i uniforme contrasta amb la visió d’una Espanya plural, descentralitzada i no radial, sinó poliédrica.
L’eix nacionalisme espanyol-nacionalismes perifèrics, oculta freqüentment altre eix paral•lel i distint a l’anterior que és l’eix centralisme versus descentralització de l’Estat, de manera que el primer, el centralisme, se sobreposa al nacionalisme espanyol que té una concepció d’Espanya molt centralitzada, mentre que la visió descentralitzada de l’Estat, coincideix però no és idèntica a la visió nacionalista perifèrica. En altres paraules, tots els nacionalismes perifèrics afavoreixen la descentralització, però no tots els favorables a la descentralització són nacionalistes perifèrics. Aquesta distinció rarament es fa en la concepció nacionalista espanyola. L’èxit del PP en les CCAA del centre d’Espanya es va basar precisament en emfatitzar l’eix nacionalista espanyol – nacionalismes perifèrics, presentant qualsevol qüestionament de la centralizació de l’Estat com expressió de nacionalismes perifèrics i de trencaments de la unitat indissoluble d’Espanya. L’èxit del socialisme en la perifèria es va deure precisament a qüestionar que el segon eix centralizació-descentralització fos idèntic a l’eix nacionalisme espanyol – nacionalisme perifèric, tal com les dretes van insistir.
El quadre 2 mostra com les esquerres són majoria a les CCAAs de la perifèria; Catalunya, País Basc, Navarra, Illes Balears, Galícia, Extremadura, Astúries, Aragó i Andalusia, mentre que les dretes són majoria a Madrid, Castella León, Castella-la Manxa i La Rioja. Excepcions a aquesta tipologia centre-perifèria són Canàries i Cantàbria, València i Múrcia, que estant a la perifèria han votat majoritàriament a les dretes, havent-hi hagut alguns canvis des de 2004 dels quals els més notables han estat el País Basc que va passar de dretes a esquerres i València que va passar d’esquerres a dretes.
Ha estat a la perifèria on el PSOE ha augmentat més accentuadament i molt en particular a Catalunya (86.029 vots), el País Basc (85.816 vots), les Illes Balears (22.016), Canàries (54.054 vots), Aragó (29.215 vots), Astúries (5.079), Cantàbria (8.103 vots), Extremadura (4.366 vots), Galícia (1.325 vots) i Navarra (1.931), sent al centre i a València on el PSOE perd més i el PP puja més vots, amb l’excepció d’Andalusia on el PSOE perd 64.555 vots i IU 58.215 vots i el PP guanya 196.678 vots (veure quadre 3). D’altra banda, és al centre d’Espanya i a València on baixa el PSOE i puja el PP. A Madrid, el PSOE baixa 166.680 vots (i IU en perd 61.476) i el PP puja 146.734; a València el PSOE perd 13.727 vots i IU 49.596 vots i el PP guanya 168.252 vots. En general, el PSOE puja a la perifèria i el PP al centre. En algunes CCAA pugen els dos, PSOE i PP, com a Canàries i Navarra. Però són l’excepció. D’altra banda on puja el PSOE baixa el PP i on puja el PP baixa el PSOE.
Però d’aquesta situació no pot derivar-se que la major causa d’aquesta situació es degui a un transvasament de vots del PSOE al PP o viceversa, com freqüentment s’ha interpretat. Que hi hagi hagut aquest traspàs és probable però no pot explicar la pujada del PP (veure quadre 3). El quadre 3, que mostra els guanys o pèrdues de vots per partit polític per CCAA, assenyala que on el PP ha pujat més, com a Madrid, hi ha hagut una reducció molt marcada de l’abstenció, mostrant una dreta molt mobilitzada enfront d’una esquerra desmovilizada entre les seves bases tradicionals com ho mostra el creixement de l’abstenció als barris obrers de Barcelona i Madrid, tal com assenyalarem més endavant en el text. És més, el nou partit de Rosa Díez, que ha aconseguit només 32.391 vots menys que IU a Madrid, ha restat vots majoritàriament a les esquerres, tant del PSOE com d’IU. El seu nacionalisme espanyol jacobí ha atret a sectors importants de les esquerres espanyoles. És probable que tal partit hagi restat també vots al PP, però creiem que en menor mesura. La distància ideològica de tal partit en la temàtica nacionalista és molt més propera al PP que no al PSOE, mentre que l’orientació laica de tal partit l’aproxima més al PSOE que al PP. El fet és que la temàtica nacionalista espanyola és la qual li ha donat major identitat institucional a tal partit i que fou també l’origen del mateix (que és gairebé exclusivament un partit antinacionalismos catalans i bascos).
3. S’ha exagerat el transvasament de vots cap als dos partits majoritaris.
Sense negar que hi ha hagut un transvasament de vots tant al centre com a la perifèria cap als dos partits majoritaris (amb les excepcions assenyalades en el paràgraf anterior) el fet és que tal transferència ha estat exagerada en els mitjans. El quadre 4 mostra que a la majoria de les CCAAs la variació de l’abstenció és major que la suma dels increments dels dos partits majoritaris. Podem veure, per exemple, com a Catalunya i al País Basc, (comunitats a les quals s’ha subratllat el fenomen de transvasament dels partits afins als dos partits majoritaris) l’increment del vot als dos partits (que és especialment un increment del PSOE) és molt inferior a l’increment de l’abstenció.
El que cal analitzar, per tant, no és tant el transvasament de vots dels partits nacionalistes i d’IU al PSOE sinó el gran increment de l’abstenció de talls partits. El punt clau d’aquestes votacions és la variació en l’abstenció. Sembla que sectors dretans que es van abstenir al 2004, han participat activament el 2008. I els partits d’esquerres haurien d’analitzar el perquè dels canvis d’aquesta abstenció en el seu electorat.
Dues últimes observacions: El PP ha augmentat el seu vot predominantment mitjançant la mobilització del seu votant, incloent l’abstencionista de dretes. Aquí l’Església Catòlica (que alguns han definit com el “PP en sotana”) ha jugat un paper fonamental. Ara bé, és improbable que pugui continuar creixent molt més ja que se li està esgotant la cantera de vots a causa de la seva capacitat limitada d’atreure vots d’altres opcions polítiques. El seu anticatalanisme és rendible políticament però té els seus límits. A no ser que s’expandeixi a la perifèria i molt en particular a Catalunya, el PP ho té difícil, tot i que no és descartable la seva victòria, no tant per l’augment del seu vot sinó per l’incremento de l’abstenció d’esquerres, com va passar l’any 2000. Que guanyi el PP per tant depèn de com ho faci el PSOE. Si el 2012 el PSOE perd haurà estat per un vot o una abstenció anti-PSOE més que pro PP.
Cal adonar-se també que el vot del PP en el 2008 va ser molt semblant al vot que va aconseguir en les eleccions del 2000, quan va obtenir la majoria absoluta. Una vegada més es mostra que el determinant perquè el PP guanyi les eleccions a les Corts és el comportament de l’electorat real i potencial de les esquerres. El fet que amb els mateixos vots el PP aconseguís majoria absoluta en l’any 2000 i no en el 2008, es deu a l’enorme abstenció de l’electorat d’esquerres en l’any 2000 i major mobilització del vot anti PP en l’any 2008.
Pel que fa al PSOE, l’única alternativa que té per a guanyar les pròximes eleccions és, alhora que mantenint el vot perifèric, pugui recuperar part del vot del centre que va tenir en el seu moment i que podria recuperar. Li afavoriria enormement si es realitzés un canvi del sistema electoral que fos més proporcional, encara que ens temem que la direcció del PSOE no ho vegi així. Encara que aconseguiria menys escons, podria governar amb suport d’altres partits d’esquerres, portant a terme el seu programa electoral, sempre inhibit quan s’alia amb les dretes nacionalistes.
Per a recuperar el vot del centre és de gran importància que el PSOE emfatitzi la dimensió social sense diluir la visió plurinacional que Zapatero representa. L’abandonament d’aquesta visió (com erròniament li estan aconsellant diversos barons del PSOE) seria una carta de suïcidi electoral. Sense guanyar la perifèria, el PSOE perd. Aquest fet es deu al fet que el PP sempre tindrà superioritat en el centre d’Espanya quan l’argument electoral se centri en l’eix nacionalisme espanyol versus nacionalismes perifèrics. Intentar guanyar-li en aquest terreny (com alguns barons del PSOE estan suggerint), és una recepta per al desastre electoral, doncs significaria un descens del vot en l’Espanya perifèrica, temerosa del centralisme del PP. Però el problema que el PSOE té és que per a emfatitzar la dimensió social, el PSOE necessita d’una majoria electoral. La va tenir durant el període 2004-2008, quan, amb el suport d’IU-ICV i ERC, va augmentar la despesa social permetent interrompre la desconvergencia social que Espanya estava adquirint durant el període 1993-2004, quan el dèficit de tal despesa pública social per càpita d’Espanya amb el terme mitjà de la UE-15 va augmentar ni més ni menys que un 62%. Aquesta desconvergencia de despesa pública social per cápita entre Espanya i el terme mitjà de la UE-15 va deixar de créixer durant el període de govern Zapatero, sense que es convergís. En altres paraules, el dèficit va deixar de créixer però es va mantenir constant. Si que va haver, en canvi, un creixement d’ofertes socials com la Llei de Dependència (entre altres) que va donar visibilitat als temes socials. La sensibilitat social de les esquerres es va mostrar i va tenir les seves recompenses, contribuint a que el PSOE de Zapatero tingués més vots a les eleccions per al seu segon mandat, 2008, que al primer, el 2004. És la primera vegada que això ocorre a Espanya.
Però un obstacle per a aquest desenvolupament social d’Espanya ha estat l’excessiva cautela en el creixement de la despesa pública expressada en les manifestacions del Sr. Solbes que va indicar en una entrevista d’El País (22-07-07) que la mesura de la qual estava més orgullós era la de no haver augmentat la despesa pública, (i això en el país que té la despesa pública menor de la UE-15). Aquesta actitud explica que la convergència de l’Espanya Social amb el terme mitjà de la UE sigui excessivament lenta i no respongui als desitjos dels votants d’esquerres. És més, existeix el temor que, com va ocórrer al 1993, també en un moment de crisi econòmica, el PSOE s’aliï amb CIU i redueixi el creixement de la despesa pública, tal com va ocórrer llavors, aturant i fins i tot revertint la convergència de l’Espanya Social amb l’Europa Social.
B. LES ELECCIONS AL CONGRÉS DELS DIPUTATS A CATALUNYA
1. La discriminació a les esquerres al sistema electoral a Catalunya
El biaix electoral que discrimina a la totalitat de les esquerres es dóna també a Catalunya. Les zones urbanes, on es concentra la classe treballadora, la base més sòlida de les esquerres, estan discriminades en el procés electoral. Es necessiten 75.000 vots per a aconseguir un escó a les Corts Espanyoles per Lleida; i més del doble de vots per a aconseguir-lo a Barcelona. El mateix ocorre, per cert, a les eleccions autonòmiques, amb una llei aprovada provisionalment al Parlament Català quan les dretes tenien majoria i que ha continuat inalterada des d’aleshores. La llei pujolista és una mera rèplica de la llei suarista. En realitat, a Catalunya ens trobem amb la mateixa situació que comentàvem per a Espanya. La suma dels vots de les esquerres en les eleccions a les Corts ha estat en pràcticament totes les eleccions legislatives (excepte en 1979, 1989, 1993 i 2000) un vot popular majorment d’esquerres (en percentatges fins i tot majors que en la mitjana d’Espanya) i, no obstant això, durant la meitat del període democràtic els escons de les dretes catalanes (CIU i PP) han sumat més escons que les esquerres catalanes (veure quadre 5). Catalunya és una de les CCAA amb majories més accentuades d’esquerres. Espanya és d’esquerres i Catalunya encara més. I no obstant això aquesta situació no ha estat reflectida en escons.
Una altra característica de Catalunya és que l’abstenció, predominantment d’esquerres, és major que en la mitjana d’Espanya, i això com a resultat del desfasament al que ens hem referit anteriorment entre el vot i la resposta de l’Estat a aquest vot. La població, quan vota esquerres, desitja que es tradueixi el seu vot en polítiques públiques d’esquerres. Quan la ciutadania no ho percep, l’abstenció augmenta. No cal dir que hi ha moltes altres causes d’abstenció a Catalunya i una molt significativa a Catalunya i que aplica amb especial intensitat a les eleccions autonòmiques és quan la població abstencionista creu que les eleccions no són les “seves”, i per tant no es troben motivats per a participar-hi. Això ocorre en amplis sectors de la classe treballadora de parla castellana que no s’identifica amb les eleccions autonòmiques. Això explica que l’abstenció en aquestes sigui molt major que a les eleccions legislatives a les Corts. Aquest factor, naturalment, no ocorre en les eleccions a les Corts Espanyoles.
2. S’ha exagerat, també a Catalunya, el transvasament de vots
La interpretació més freqüent dels resultats de les eleccions legislatives a les Corts a Catalunya ha estat que el bipartidisme a Espanya, i el temor de la població catalana a la victòria del PP va mobilitzar un transvasament de vots de tots els partits catalanistes (ERC, ICV i CIU) al PSC-PSOE, al veure’l com l’únic capaç de parar al PP. L’eslògan “si tu no vens, ells tornen” del PSC resumia aquesta crida al vot útil contra la dreta espanyola, explicant un transvasament de vots a tal partit. Aquesta és l’explicació més freqüent que es dóna al fet que el PSC fos l’únic partit que augmentés el seu vot. El PSC va guanyar, al 2008, 86.029 vots més que al 2004. Totes les altres forces polítiques catalanistes van perdre vots (CIU, 61.154; ERC, 348.475 i ICV-EUiA, 53.037. El PP, per cert, també en 21.143 (veure quadre 6).
Considerem aquesta tesi del transvasament de vots al PSC per a parar al PP insuficient i fins i tot errònia. En realitat, el guany de vots (86.029) del PSC només és una cinquena part dels vots (463.166 vots) que van perdre els partits catalanistes (CIU, ERC i ICV-EUiA). També considerem errònia la tesi de que els votants de les esquerres minoritàries ERC i ICV-EUiA es transvasessin al PSC per a parar al PP a Madrid. ERC i ICV-EUiA van perdre en total 402.012 vots. El PSC va guanyar 86.029. Sense negar algun tipus de transvasament de vots, el fet és que ambdós partits van perdre molts més vots que no els possibles transvasats al PSC. No és cert, per tant, l’argument d’aquests partits d’esquerres van perdre vots degut, principalment, al transvasament al PSC. La tant citada abraçada de l’ós és una imatge que no es correspon amb les dades.
3. El constant declivi de les dretes.
Per aquest motiu ha d’analitzar-se la pèrdua de vots partit per partit. I el fet més cridaner és la pèrdua del vot de dretes tant del PP com de CIU, sent en aquest últim partit un descens continuat des de les eleccions legislatives de 1992. Des de llavors, CIU ha anat perdent vots en totes les eleccions legislatives, tant a nivell de Catalunya com a nivell de totes les províncies, comarques i districtes. A Catalunya, CIU passa de 970.421 vots, l’any 2000, a 835.471 al 2004 i 774.317 al 2008. CIU és una força clarament en declivi (veure quadre 7 que mostra l’evolució dels vots del 2000 al 2008 a Catalunya per partit polític). I aquesta pèrdua ocorre en totes les províncies, comarques i districtes (veure quadres 6, 8 i 9). Així en les últimes eleccions, mentre que el PSC va augmentar vots en totes les comarques de Catalunya (excepte en el Barcelonès), CIU va perdre vots en totes excepte al Baix Penedès (que va guanyar 46 vots més en 2008 que al 2004), la Cerdanya (31 vots), i el Garraf (245). En la gran majoria de comarques va perdre vots, accentuant un declivi continu des de fa ja diverses legislatures. El mateix succeeix amb districtes urbans. Així a Barcelona, CIU perd vots a tots els districtes, pèrdues que ja s’anaven produint en prèvies eleccions (com mostra el quadre 9).
4. No hi ha un “col•lapse” a ERC
Aquest constant declivi no és el cas de les altres dues forces catalanistes minoritàries a Catalunya, ERC i ICV-EUiA. Així, encara quan la dada que ha acaparat més atenció mediàtica ha estat la gran pèrdua de vots d’ERC (que, repetim, no es deu majoritàriament al transvasament de vots al PSC), que ha estat definit per alguns autors nacionalistes de dretes com “col•lapse”. El fet és que ERC ha anat creixent a cada elecció legislativa (des que va abandonar la seva aliança amb CIU), passant de 190.421 vots l’any 2000 a 289.927 vots el 2008. El fet que ha d’explicar-se és el perquè de l’augment tan significatiu que va tenir el seu vot el 2004 (que va succeir a tots els partits d’esquerres). Al 2008, ERC va perdre 348.975 vots i els va perdre en part a l’abstenció (la qual va créixer 225.163) així com amb un transvasament a altres partits, probablement al PSC però també a CIU (a pesar del declivi de CIU). L’argument utilitzat per la dreta nacionalista catalana de que ERC està perdent vots a causa de la seva participació en el tripartit, ignora que el creixement notable d’ERC sorgeix des del moment d’èmfasi en el seu component d’esquerres en lloc de la seva dimensió soberanista que transmetia quan es va aliar amb CIU, obtenint només 84.000 vots (al 1986). Aquest creixement d’ERC es dóna a totes les províncies i districtes de Catalunya, tal com succeeix amb el PSC, l’altre partit que creix constantment a Catalunya. No sembla, per tant, que ERC creixi a costa del PSC, sinó a costa de CIU que és el partit que constantment decreix. D’aquestes dades podria derivar-se la conclusió que l’estratègia d’alguns sectors de la direcció d’ERC de buscar el vot del PSC sigui errònia i menys productiva que aconseguir el vot de CIU. A CiU hi ha un vot de centre-esquerra que vota ERC quan es decepciona del conservadorisme de CiU. De fet, part d’aquest vot va a ERC i part va al PSC. Podem veure com a Catalunya ERC puja de 190.292 vots l’any 2000 a 289.927 vots l’any 2008, (el PSC puja de 1.150.533 a 1.672.777 vots, mentre que CIU baixa de 970.421 a 774.317 vots) (veure quadre 10).
Semblaria que l’estratègia que aquest partit hauria de seguir per a augmentar el seu vot seria la d’accentuar la seva visió d’esquerres dins del seu catalanisme, una estratègia que ha seguit amb èxit, influenciant al Govern de la Generalitat del qual n’és membre. En aquest aspecte, la seva influència a la Generalitat ha estat accentuada, encara que les seves aliances amb CIU, per exemple, en la corporació que supervisa els mitjans de comunicació de la Generalitat, no està afavorint a les esquerres, incloent la pròpia força d’ERC. Aquests mitjans, sabedors que CIU i ERC sumen majoria en tal corporació, han continuat promovent un nacionalisme de tipus conservador que està danyant a les esquerres. L’èmfasi en l’aspecte soberanista a costa de la seva dimensió d’esquerres afebleix a totes les esquerres.
Una altra causa de la pèrdua de vots ha pogut ser el seu comportament erràtic que, de nou, afebleix a les esquerres. Un cas característic és el seu suport a l’Estatut que va passar de ser suport actiu, a un vot negatiu, creant una desorientació entre part de l’electorat que els havia votat. El gran creixement d’ERC del 2000-2004 s’explica en part per la seva participació en el Govern tripartit, i el caràcter d’esquerres que va presentar i que contribueix a guanyar un ampli suport. El canvi en aquesta orientació, amb els canvis en la seva actitud cap a l’Estatut els va perjudicar. Els seus dubtes, vacil•lacions i final oposició no ser ben rebuts per gran part de la seva base electoral sent el resultat del 2008 un càstig.
5. La situació a ICV-EUiA
ICV-EuiA, l’any 2008, ha perdut vots (53.037) en total, a gairebé totes les comarques i a totes les províncies de Catalunya. En 2008, va obtenir 181.753 vots, que van ser menys que al 2000, 194.381 vots, i molts menys que al 2004, 234.790. ICV-EUiA està patint un lleuger declivi des de 2000, sent l’any 2004 una excepció, quan, com va ocórrer amb tots els partits d’esquerres, va augmentar considerablement el seu vot. Per 2008, però, el descens és per a casi totes les comarques. El quadre 8 mostra que només guanya vots en l’Alt Penedès (207 vots), el Berguedà (46 vots), Osona (843 vots) i el Priorat (34 vots) però en perd en totes les altres comarques. A Barcelona perd vots a tots els districtes de Barcelona. Aquesta situació, no obstant això, és una situació relativa perquè com va ocórrer amb ERC, en la majoria de districtes, incloent els districtes de Barcelona el vot de 2008 va ser superior al vot del 2000 (veure quadre 9). Es pot veure que excepte a Horta-Guinardó, (on va haver-hi una baixada considerable de 4.304 vots a 2.873) en tots els districtes en 2008 ICV-EUiA va aconseguir més vots en 2008 que al 2000. De nou l’excepcionalitat és l’any 2004, com va ocórrer també amb ERC. Ara bé, aquesta situació que relativitza el seu descens, no pot ocultar que a nivell de Catalunya ha anat descendint des de les eleccions del 2000 i d’una manera molt accentuada des del 2004. Tal descens és particularment accentuat en el cinturó roig (veure quadre 11). Al Baix Llobregat perd 9.313 vots, al Barcelonès (22.342), al Vallés Occidental (6.981), al Vallés Oriental (2.054), entre d’ altres. I a Barcelona perd vots sobretot als barris obrers com Sant Martí i Sant Andreu.
Encara que molt s’ha escrit sobre el transvasament de vots de ICV-EUiA al PSC per parar al PP, la veritat és que ICV-EUiA va perdre més vots a l’abstenció que al transvasament. En tots aquells districtes l’abstenció va créixer de manera molt notable (veure quadre 9). Tal descens de vot té diferents característiques que el descens del seu partit aliat a Espanya, Izquierda Unida. Mentre IU té una base predominantment obrera, aquest no és el cas de ICV-EUiA, que té una base social més variada, sent el districte de Barcelona on té major nombre de vots l’Eixample, barri de rendes mitges i mitges altes. La seva versió ecologista sembla la dominant encara que té també un sector obrer (Sant Martí, barri treballador, és el segon districte en quant a vots) i és el segon partit d’esquerres en els barris treballadors després del PSC, per sobre d’ERC. En realitat, en aquest districte el vot ha augmentat considerablement des de 2000. Ha estat en aquests barris on l’augment havia estat més accentuat del 2000 al 2004 i que ha descendit més del 2004 al 2008. Com hem dit anteriorment és probable que aquest descens hagi estat conseqüència d’un transvasament al PSC i un augment de l’abstenció, recuperant els nivells del 2000. I també, com vam dir, aquest descens des de 2004 ha estat particularment accentuat en els barris treballadors Sant Martí i Horta-Guinardo.
6. El PSC: eufòria que també s’hauria de relativitzar
El gran guanyador de les eleccions del 2008 ha estat el PSC. Ha vençut en totes les províncies i comarques catalanes convertint-se en el partit nacional català, l’eix de les esquerres (que ja ho era) i el centre del catalanisme. Aquest últim ha estat la causa que la població votant que va transvasar els seus vots dels partits d’esquerra i dels partits nacionalistes al PSC el consideressin com el millor defensor i la millor barrera en front al PP. El “no pasarán” ha estat una motivació important d’aquest transvasament. El PSC ha aconseguit 1.672.777 vots en 2008, 86.029 més que en 2004. Ha estat l’única força que ha augmentat en vots en aquestes eleccions i ha estat també el partit majoritari en totes les províncies de Catalunya (quadres 6, 7, 8, 9, 10 i 11) havent incrementat els seus vots en totes les comarques de Catalunya, excepte al Barcelonès, on va perdre 16.724 vots. És precisament aquesta pèrdua la que hauria de ser un punt de preocupació, per a la direcció de tal partit. El PSC augmenta la seva extensió territorial, augmentant considerablement al Maresme, a Osona, a la Selva, al Tarragonès, al Vallés (tant Occidental com Oriental) i a totes les comarques, excepte al Barcelonès que ha estat la seva base tradicional, on ha baixat. A la ciutat de Barcelona ha baixat en gairebé tots els districtes (excepte Eixample, Sants-Montjuïc, Gràcia i Sant Andreu). Ha baixat a Nou Barris, Sant Martí, Horta-Guinardó, Sarrià, Les Corts i Ciutat Vella. I al cinturó roig, el PSC ha disminuït en totes les ciutats i poblacions del cinturó excepte Barberà, Castelldefels, Cerdanyola i Molins de Rei, on el PSC ha augmentat en vots. Però a Badalona, Barcelona, Cornellà, Esplugues, Gavà, Hospitalet, Mollet, Montcada i Reixac, El Prat de Llobregat, Ripollet, Sabadell, Sant Adrià, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Santa Coloma i Viladecans el PSC ha perdut vots. Aquestes poblacions són les poblacions del cinturó roig de Barcelona. I ha estat precisament en algunes d’aquestes comunitats on el PP ha crescut en vots. El PP ha augmentat en vots a Badalona, Barberà, Castelldefels (on el PSC també ha augmentat en vots), Gavà, Molins de Rei (on el PSC també puja), El Prat de Llobregat, Ripollet, Sabadell, Sant Boi, Sant Joan Despí i Viladecans. L’ascens del PP al cinturó roig és semblant al creixement del Partit de Le Pen al cinturó roig de París. És el vot de la classe treballadora no qualificada temorosa de l’immigrant. (Vegi Navarro V., “Els costes de la immigració”. Temas per el Debate) que competeix amb ell o ella en llocs de treball i serveis públics. La política antiinmigrant és exitosa per al PP i continuarà fent-la. S’afegeix a aquest factor, l’anticatalanisme del PP que troba resposta en el seu sector de la classe treballadora de cultura castellana que s’oposa a l’extensió de la cultura i llengua catalana com s’oposa el PP.
Sense desmerèixer l’èxit del PSC, aquest partit té diversos problemes, alguns compartits amb el PSOE i altres específics de la situació a Catalunya. Amb el PSOE comparteix el perill que l’augment del bipartidisme augmenti les possibilitats que no pugui governar en majoria, permetent-li aliar-se amb altres partits d’esquerra. Encara que el bipartidisme l’afavoreix des del punt de vista partidista, desfavoreix a les esquerres. Com hem indicat abans, el bipartidisme, a més de dificultar l’establiment de majories d’esquerres (un objectiu que explica que les dretes afavoreixin el bipartidisme –a Espanya PSOE-PP i a Catalunya PSC-CIU) incrementa l’abstenció d’esquerres al veure els votants d’esquerres que no es realitzen els seus desitjos expressats en el seu vot. Això ocorre tant a Catalunya com a Espanya. A major bipartidisme, major abstenció d’esquerres (no només del votant dels altres partits d’esquerra sinó del propi partit socialista).
El segon problema que el PSC comparteix amb el PSOE és que no està resolent el repte de mobilitzar a les classes mitges sense perdre el suport de la classe treballadora. Aquesta aliança classe treballadora-classe mitja és clau per a l’èxit de la social democràcia. Però tal aliança ha de basar-se en l’establiment d’un estat de benestar de caràcter universal, d’elevada qualitat, que serveix a totes les classes socials, tal com ha fet la social democràcia a nivell europeu. A Catalunya i a Espanya, l’Estat de Benestar està subdesenvolupat amb es per això que no s’ha aconseguit tal aliança, reproduint-se una polarització per classe, en la qual les classes mitges continuen utilitzant els serveis privats concertats i les mútues (en el cas de la sanitat) mentre que la classe treballadora continua utilitzant els serveis públics. L’èxit de les dretes està basat precisament en mantenir aquesta dualitat. L’èxit de les esquerres i molt especialment del socialisme català depèn d’evitar aquesta polarització. Però perquè això ocorri es necessita una major despesa pública i pública social que permeti millorar la qualitat de l’estat del benestar perquè les classes mitges es trobin còmodes. Però és aquí el punt flac del socialisme català i espanyol: la baixa despesa pública (la més baixa de l’EU-15) i l’escàs creixement de tal despesa. Aquesta ha estat major a Catalunya que a Espanya com a conseqüència de què les esquerres, a través del tripartit, tenen major força i major sensibilitat social. Però, els equips econòmics del PSOE han seguit una polítiques d’austeritat social (la despesa pública social és de les més baixes de l’EU) a la qual cosa s’afegeix a Catalunya el problema de la balança fiscal que el govern tripartit intenta corregir i que contribueix al gran dèficit social de Catalunya.
L’altre gran problema del PSC és la immigració que atemoreix, amb raó, al sector de la classe treballadora menys segura, més precària i amb menor protecció social i que se sent amenaçada per l’immigrant. El PP ha capitalitzat aquesta situació accentuat pel seu anticatalanisme que troba atractiu en aquestes classes de parla castellana. D’aquí el possible traspàs de vots del PSC al PP en els barris obrers.
Finalment, el PSC com la força hegemònica de les esquerres catalanes i el partit polític que centra la vida política catalana té el repte de convertir la política d’esquerres en hegemònica a Catalunya, donant una dimensió catalanista d’esquerres que substitueixi el catalanisme nacionalista conservador que encara domina la cultura catalana, resultat de trenta anys de governs de dretes. La major dificultat per a això és el gran domini que les dretes tenen en els mitjans d’informació i persuasió (inclosos els públics de la Generalitat) existents a Catalunya. En aquest sentit la falta de vocació reformista en els mitjans públics de la Generalitat ha estat un obstacle cap a aquest canvi de cultura que ha continuat reproduint la cultura dominant.
Veure article complet en castellà en PDF